divendres, 31 d’octubre de 2008

Avui, desde el Japó

Arrel de que un client nostre habia establert una relació de producció amb una empresa nipona em trobava ara de viatge cap al Japó. El meu cap, aquest cop havia decidit que havia de ser jo la que l'acompanyés en aquesta visita de cortesia per poder aprofundir en el projecte. El Japó per mi, era un gran viatge pendent, i estava realment emocionada de poder anar-hi tot i que sabia perfectament que no seria un viatge al meu aire, sinó més aviat un viatge dictatorial, on els formalismes estarien a l'ordre del dia.

Durant les llargues hores d'avió, vam estar comentant quin tipus de gent ens trobariem allà. Alguns coneguts ja hi havien estat, i molts d'ells coincidien en les característiques dels nipons: treballadors infatigables, servicials (sobretot amb els convidats), conformistes, complaents (mai diuen no), pulcres, ordenats, seriosos, respectuosos....en fi un dels parametres més importants era correspondre atentament amb el seu servei i mostrar sempre la nostra gratitud. Dit tot això, vaig pensar, que potser millor sería no xerrar massa i mantenir-me en un segon pla, si es que no hi havia un tercer. Entre tota la colònia que viatjàvem només hi havia una dona, a la que inevitablement em tocava, a part de compartir habitació, ser la "aliada" femenina de la del.legació. En certa manera, m'hagués agradat estar sola, i així no tenir que fer d'acompanyant formal...però es clar, era un viatge de feina i aquí es venía a treballar, així que tocava fer de "relacions públiques".

La rebuda per part dels nipons va ser com de caps d'estat o alguna cosa per l'estil. Si ja m'incomodàven les reunions amb clients això ja era la 9ª dimensió del saber estar i el saber que dir. Sort que dins la nostra perspectiva encara ens permetíem un cert informalisme que trencava el meu jefe.

En una de les visites, ens havien preparat una estància en un espai de relaxació japonés, una espècie de centre de massatges. Per si algú no li feia gràcia, ens van oferir com a alternativa una ruta amb guia-intèrpret per anar de shoping a la gran ciutat. La colega ho va tenir claríssim amb el tema del shopping i de la resta del grup,només va sortir un que estava histèric per aconseguir les últimes gangues tecnològiques. Jo, per la meva banda, preferia el centre de relaxació però ja estava mig mentalitzada a tenir que destrossar-me els peus entre gratacels quant el meu jefe em va dir, "tu que fas? t'apuntes a la meditació? t'aseguro que es únic"...donat que m'oferia en bandeja, el poder escollir lliurement el que volia, li vaig respondre amb rotunditat, "i es clar que vinc, jo això no m'ho deixo perdre".

Així que vam arrivar, ens van fer esperar una estona en una sala, mentres ens servien un tè. Els homes fent la broma, només feien comentaris al voltant de les geishas i les geikos...i es preguntaven si vindria alguna. El meu jefe, vist el meu silenci, em va comentar, vigila que no se't quedin, ara que t'has tallat el cabell, sembles tota una japoneseta..i va fer una rialleta i jo li responc, home si em tripliquen el sou potser m'ho penso i tot.

Van venir a recollir els homes tres nipones vestides amb una especie de kimono, pero molt sobri, de color cru amb un cituro negre lligat a la cintura. No anaven ni maquillades, ni pentinades amb monyos...aixi que res de geishas, tot estava en un ambient molt minim i natural. Per uns instants em vaig quedar sola esperant sentada mirant al voltant. Mentres anava pensant que em farien, va aparèixer una jove nipona com les altres, o poder era una d'elles i em va fer una reverencia tot indicant-me que l'acompanyés. Amb un anglès just i escuet em va demanar que em treiés tota la roba per pendre un bany Shizen. Vaig passar a un vestidor tot cobert de fusta natural, i alla em vaig treure la roba. Vaig veure un kimono cru penjat i vaig deduir que era per a mi, així que vaig posarme'l i la noia em va acompanyar fins a una sala on hi havia una gran banyera de pedra, finament polida. Em vaig descordar el cinturó i la noia per radera em va recollir el kimono. Vaig senyalar-li la banyera, intentant indicar.li si m'havia de ficar adins i ella movent el cap amb mitja reverencia, em va convidar a fer-ho. Vaig entrar per un petit esglaó. L'aigua era calenta i transparent, no ho vaig poder evitar un cop estava sentada i arrepenjada, em vaig deixar enfonsar per mullar-me tot el cap. Quant vaig sortir, vaig mirar a la noia mentres ella m'acostava una petita tovallola per aixugar-me la cara. Després, va agafar un raspall i va fregarme'l per tot arreu. No veia espuma pero mentres fregava es desprenia un suau aroma dolç. Després d'haver-me fregat tot el cos, em va convidar a sortir de la banyera, oferint-me una ma per subjectar-me. Vaig sortir i ràpidament em va tornar a cobrir amb el kimono, me'l vaig cordar i vaig seguir-la radera dels seus passos petits. Ara vam entrar en una sala més càlida, de fons hi havia un foc entre pedres, i al mig, gairabé arran de terra, com si fos un futon, havia una base de fusta per poder estirarse. La noia va desenrotllar un matalàs de cotó i em va indicar que m'estirés. Per deducció personal, em vaig treure el kimono i em vaig estirar panxa avall. La noia em va indicar que em gires panxa amunt i llavors em va cobrir amb una tela molt fina que estava calenta i va marxar de l'habitació. L'ambient a la sala era càlid, pero no ofegava com una sauna, era agradable estar encara mig humida esperant el següent.
De sobte, va entrar un home nipó. Em va saludar amb la corresponent reverència, pero a diferència de la noia, ell no va somriure, simplement va baixar la mirada. Era jove o almenys ho aparentava, anava vestit amb el mateix kimono que la noia pero ell, més obert, deixava entreveure el seu pit sense absolutament ni un pèl. Aquella situació, ja no em va fer tanta gràcia, em va posar en alerta....jo allà tota nua estirada, que faria aquest amb mi. Vaig intentar ser racional, pensar professionalment....al cap i a la fi era com si fos un fisioterapeuta, si però amb ell no vas tota nua...o com si fos un ginecòleg....la meva era una ginecòloga precisament per no tenir-me que mostrar. En fi, ara ja estava allà i estava clar que la unica opció de moment era deixar-me fer. L'home va començar posant les mans per sobre del cos i va començar a murmurar coses amb japonés. Jo evidentment no entenia res...pero semblava que fés un pronostic de la situació. Em va treure la tela i la va plegar curosament a una banqueta que hi havia al costat. Jo ara més tensa vaig mig aixecar el cap i ell es va dirigir lentament cap a mi per resitua-lo on ell creia convenient. L'home va posar les mans sobre la meva cara. Va fer el gest d'acariciar els ulls per tancar-los i jo siliciosament vaig obeir. Seguidament els seus dits es van dedicar a recórrer la meva cara mentre anava runrunejant, tal qual semblava que resés i jo mica en mica vaig començar a oblidar-me d'ell per disfrutar plenament dels seus moviments per tot el meu cos. Eren moviment lents, pausats, que a vegades s'aturaven i incidien en alguna corva. De vegades m'agafava alguna part, un braç, una mà, una cama i me les movia com si fos una titella, suaument les torsionava, fins al límit de la meva flexibilitat. De sobte, va pausar el ronroneix, i en silenci, va començar a fer caure sobre meu un líquid calent...era dens i pesat i notava com el deixava caure pel centre del meu cos i el dirigia amunt i avall. Mica en mica el líquid anava regalimant cap els costats, infiltrant-se per tot arreu. Notava com el líquid enmarcava els volums, en alguns casos fins i tot es creaven petits vassals. Notava com la pell s'enduria amb el contacte calent del liquid i les pesigolles que em creava el regalim. Llavors, amb les dues mans va començar a lliscar pel cos, aquest cop amb més pressió. Anava remarcant amb els dits els volum, tendres i durs, la carn i els ossos i aquesta llefiscositat m'estava fent entrar en un món de somni. Sentia les seves mans, m'intrigava on continuarien i m'imagina on volia que acabéssin. Ell em resseguia, em clavaba els dits en racons on ni me'ls veia, sentia de tot i cada cop em deixava anar més. Ell ara no deia res, pràcticament ni el sentia respirar i cada cop s'em feia més fàcil oblidar on estava...ja no responia a res, només sentia el meu cos i aquest s'estava removent per dins. Va continuar amb les cames, de dalt a baix, energicament ara, suaument després. Cada cop que pujava, l'estomac s'em lligava i notava una petita convulsió interior. Va arribar als peus i aqui ja mig desfeta, vaig tenir que fer literals esforços per contenir-me. Allò era massa, el meu cos estava al 6è cel...apunt d'assolir el 7è, i no sabia bé com mantenir-lo al seu lloc. Tot allò que tocava per un lloc semblava que reponia per un altre. Lentament va anar presionant, recorrent, rebordejant, acariciant cada un dels peus simultàniament. Jo no podia més, vaig començar a notar la suor que em queia pels costats. Ell incidia repetidament els moviments circulars als peus, jo no deia res, ni em movia, pero tot corria per dins....finalment ell va afluixar el ritme, poc a poc, gairabé no m'en vaig donar compte fins que poc a poc vaig tornar a notar la pressio de les seves mans en el meu cos fent el recorregut per arrivar a la meva cara. Allà es va aturar, i va deixar les mans al voltant de la cara. Jo pràcticament estava mig anada, el cos el sentia flotar i ben bé ja no tenía consciència d'on era ell. En aquell instant, vaig notar una pressió entre els meus llavis mig entreoberts. Era una pressió fina i humida. Va durar poc i de seguida va quedar esmorteida pel frec de la tela que em tornava a posar a sobre. Tal com si estigués mig dormida, no vaig sentir com va marxar, el cert es que al cap d'una estona vaig notar unes mans a la cara que intentaven obrirme els ulls. Vaig notar la pressió, i amb la confusió vaig obrir els ulls. Ella em va somriure i poc a poc, em vaig incorporar per aixecar-me i posar-me el kimono de nou. Mica en mica, vaig començar a recordar....i a preguntar-me fins on havia arrivat tot. I ell? on era? perque havia estat un home,no? i al final, que habia estat el que habia notat en el llavis? em va besar?
Tot resultava molt confós i al sortir a retrobar-me amb la gent, va ser com una gran patacada, una retrobada amb la més cruel realitat.
Contenta? em va preguntar el jefe, si, es clar, vaig respondre escuetament.
I vaig continuar amb el meu silenci fins a l'hotel, mentres ells explicaven les meravelles de les mans nipones.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Si alguna vegada

t'hagués de dir que t'estimo
tancaria els ulls
per no agafar l'única ametlla amargant.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Josep Pla i l'expressió de la intimitat

Gràcies a la meravellosa idea que han tingut alguns, he descobert el meravellós Blog d'en Josep Pla, que fa 90 anys es va dir Quadern Gris .

Heus aquí un bon exemple de la tecnologia constructiva.

Ja fa dies que va publicar aquest post, però em va resultar absolutament tremendo com s'expressava en Josep a l'entorn dels sentiments i l'escriptura.

Per recordar-ho i per pensar-hi.


"Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.

La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment, que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?. Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.

I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric -o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso -per dir-ho com Stendhal- de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar -trobant-me en públic- que tinc el sentit del ridícul despert.

L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic -parlo d’un home normal- tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.

Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? "

Quadern Gris

Fins ben aviat, amic Josep

divendres, 17 d’octubre de 2008

la P

plenament femenina
alta i esbelta
exagerada amb les corves
curta a les rectes

provocadora perversa
els talons eleven
una pitrera que esvera

paraula buida
parla una P
bon plat a la vitrina
ploma que no pinta

divendres, 10 d’octubre de 2008

L'últim glop de cafè

me'l miro de reull,
sota l'absència
dins d'un parèntesis
on la consciència avança

resta allà
quiet i mut
a l'espera del final

em costa decidir-me
abaixar el cap
per acabar amb aquest moment
i tornar a començar

és l'últim
tebi i sense aroma
esforç inclinat
gust que s'ha acabat

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Sota un llençol **

Portàvem tota la setmana practicament sense veure'ns, els dos havíem estat ocupats per la feina, per això, vam comentar que ara que ja era divendres soparíem a casa tranquil.lament amb l'esperança de fer una retrobada amb cara i ulls. Jo ja estava preparada, aquella setmana havia quedat amb la marie perque em deixés la pell ben fina. Tu, havies de plegar més tard que jo, però igualment estaries a casa per sopar, així, que faria temps mentres arrivéssis. Als volts de les 9 em vas fer un truc per comentar-me que la feina s'havia complicat i que arrivaries més tard del previst. Dolgut, em vas dir que poder millor ho deixèssim per demà, que soparies alguna cosa amb en F. Amb veu decepcionada et vaig enviar un petó i tot seguit vaig anar cap a la cuina a buscar-me una cerveseta per aliviar la pena. El meu cos et cridava pero avui no hi hauria resposta. Vaig sopar lleuger i després de zapejar una estona, vaig decidir anar cap al llit a llegir una estona. Els ulls s'em tancaven, eren les 11:00, encara prou aviat per ser divendres, pero vaig allargar la mà per tancar la llum i posar-me a dormir. Mentre encara tenia els últims pensaments al cap, notava que el cos encara seguia en neguit, pensava en tu i amb les ganes que et tenia, pero estava clar que aquesta nit no estaries. Així, que moguda pel desig, vaig començar a fer la feina jo sola. Tranquilament i amb les calces a mig baixar vaig començar a tocar-me molt suaument. M'agradava anar molt lentament per notar la suavitat de la pell. Sense obrir el meu sexe encara, em vaig anar llepant la mà per després mullar tots els llavis. Mica en mica anava obrint les cames per anar notant tot el meu sexe tendre i llefiscós. De sobte, un soroll em va fer aturar, era un soroll de claus a fora la porta de casa i seguidament, davant de la meva sorpresa, entraves a casa. Instintivament vaig agafar el llençol i em vaig tapar expectant els teus moviments. La porta de l'habitació era oberta i tu vas venir a tancar-la tal com feies sempre quant arribaves tard. No vaig gosar dir-te res, poder mig per vergonya, vaig fer-me la dormida, per uns instants vaig dubtar en cridar-te...segur que haguéssis vingut de bon grat, pero ara francament, estava a mitja feina meva i entrat en aquest punt intim no tenia ganes de compartir-lo amb tu. Segurament, en una altra època, de més jove, hagués anat corrent a buscar-te, pero ara, el que sentia era diferent al que em podies oferir...i tenia ganes de mi. Vaig seguir en silenci i tapada amb el llençol. L'orella restava a l'aguait de tots els moviments que feies per la casa mentres jo em deleitava. Vaig sentir la porta del lavabo, entraves a la dutxa: així doncs ara tenía uns 15 minuts de pista lliure. Vaig continuar lentament..mmmm....mmmm....m'estava posant molt....sabia el que m'agradava i allò era genial...em vaig ordenar silenci, només podia respirar...i tot i així a vegades la tallava per sentir-ho tot molt més intens. M'agradava tocar-me, ho feia tan diferent a tu, la meva mà era cada cop més humida i jo més oberta. L'intimitat anava creixent i els moviments cada cop es feien més repetitius i intensos. Els gemecs eren secs i callats i les cames ja no es podien posar més dures. Tot creixia dins meu i no volia parar, sabia el que volia i com ho tindria....... ........... després de l'ultim esbufec vaig parar per intentar escoltar-te que feies per la casa. Eres a la cuina, sentia el soroll dels plats, calaix de coberts, nevera.... aigua...i la tele de fons al menjador. Estava encesa, el meu cos et tornava a cridar, aixi que em vaig treure el que em quedava de roba i vaig anar caminant descalça fins trobar-te d'esquenes al mostrador de la cuina. Vaig bordejar la teva panxa incipient amb els meus braços, mentres tot el meu cos s'aferrava a tu, i tu sorprès, et giraves per saludarme amb un peto. Què fas així?...res, t'esperava....i els meus llavis van continuar parlant pel teu cos. Cega i boja, van começar a senyalar el cami, ofanosos calents, humits, et van trovar...la teva resposta practicament va ser inmediata, feia temps que no havia estat tan directa i això t'agradava, una femella en cel de genolls davant dels teus peus. Vam acabar mig arrossegats al sofa del menjador, on allà amb tots els ets i uts vam poder acabar la feina ben feta. Ja estirats...em vas preguntar per la meva rebuda...que m'havia pres, i jo enmig d'un somriure, et vaig explicar que m'havia estimat,...la pròxima vegada m'invites ..... sempre hi ets convidat.....la pròxima vegada miraré pel forat del pany.