dijous, 24 de desembre del 2009

Cortázar


"No hablo de estudios, de ascesis metódicas, hablo de esa intencionalidad tácita que informa el movimiento total de un poeta, que lo vuelve ala de sí mismo, remo de su barca, veleta de su viento, y que revalida el mundo al precio del descenso a los infiernos de la noche y del alma. Detesto al lector que ha pagado por su libro, al espectador que ha comprado su butaca, y que a partir de allí aprovecha el blando almohadón del goce hedónico o la admiración por el genio. ¿Qué le importa a Van Gogh tu admiración? Lo que él quería era tu complicidad, que trataras de mirar como él estaba mirando con los ojos desollados por un fuego heracliteano. Cuando Saint-Exupéry sentía que amar no es mirarse el uno en los ojos del otro sino mirar juntos en una misma dirección, iba más allá del amor de la pareja porque todo amor va más allá de la pareja si es amor, y yo escupo en la cara del que venga a decirme que ama a Miguel Ángel o a E. E. Cummings sin probarme que por lo menos en una hora extrema ha sido ese amor, ha sido también el otro, ha mirado con él desde su mirada y ha aprendido a mirar como él hacia la apertura infinita que espera y reclama."

Julio Cortázar,
La vuelta al día en ochenta mundos.
Editorial Debate, 1991. p. 319


Només algú tan gran com ell podia ser tan exigent amb els seus lectors, però poder una mica de ráo si que té, hauríem de ser més conscients al que ens exposem, al que llegim, al que veiem... poder així, disfrutariem una miqueta més.

dimarts, 15 de desembre del 2009

error

al darrera de cada error
hi ha una bona intenció amagada

dimecres, 9 de desembre del 2009

la U

el que diuen les veus
quant s'amaguen en la foscor

l'udol del llop
que estima la lluna

el buit que es troba
al final del pou

la vaca que l'allarga
quant parla

el crit protestant
de l'espectador decebut

dimarts, 1 de desembre del 2009

10:33

ulleres d'escut
per sortir i començar el dia
que fa hores que funciona
tot i que encara sóc al llit

camino enboirada
tot és moviment al meu voltant
noto la gelor dels cabells humits
que m'arronsa sota l'abric

la butxaca tremola,
em reclama
se suposa que hauria de ser-hi
directe
apreto i disparo,
ja no respira

m'arrossego lentament
mentres intento recordar
desde quina hora
vaig deixar de ser persona

em tapo les orelles,
buscant el silenci
no sonen les notes
només em suavitzen la fressa

entro i m'assec
em saluda i em sugereix
faig que sí amb el cap
i moc els llavis
pero res en surt de veu

torna servicial
agafo la cullereta
em pica l'ullet per la nit
s'en va esperant una resposta
les noves seràn per demà

petits glops reparadors
benzina de la bona
sento com baixa
l'amargor al gust
i l'escalfor al ventre

torna a brunzir
el miro amenaçant
insisteix galacticament
ja sé que et cremes

segueix i espera'm

dimecres, 25 de novembre del 2009

estels

mirant un cel estelat
em reconforta veure
que hi ha coses que no canvien mai

divendres, 13 de novembre del 2009

bicicleta

pedalegem
per inèrcia del moviment

grinyola
li falta greix

seguim
ens porta a tot arreu

sòlida
desgastada pel temps

equilibri
de forces diferents

cerquem
itineraris plans

evitem
pujades d'esforç

frenem
baixades de perill

crèiem
en la millor bici

callem
que ara no sigui així

dijous, 5 de novembre del 2009

entremig

entre
blanc i negre, dins i fora, dreta i esquerra, ràpid i lent, gran i petit, bonic i lleig, alt i baix, simple i complicat, calent i fred, dolç i salat, suau i aspre, bo i dolent, sincer i fals, tranquil i nerviós, alegre i trist, amor i odi, vida i mort...

existeix un ampli món dels matissos, difícil de classificar, subtil en formes, totalment personal.

entremig mai saps on comença ni tampoc on s'acaba.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

polaroids vitals

un cop més, internet m'ha fet conèixer tot un personatge,
Jamie Livingston, un home que es va dedicar a fer una polaroid cada dia de la seva vida. El recull de 6.325 imatges al llarg de 18 anys resulta conmovedor, preciós i únic.

simplement 5 estrelles *****

Les polaroids de Jamie Livingston

Jamie Livingston a wikipedia

divendres, 23 d’octubre del 2009

plou

i surto sense
conscientment
sense abaixar el cap
i el pas tranquil

contra les pareds
ressegueixo el camí
petits sostres
de carrer sec

felicitat entre ells
que s'espatarren
provocant la pluja
i apunten cap al cel

xopa
i així és com cau
llàgrimes del cel
humitat del sentiment

divendres, 16 d’octubre del 2009

ctrl Z

no voler assumir les conseqüències d'un error

dissabte, 10 d’octubre del 2009

artesania

Aplatanats en el sofà d'una tarda de diumenge estem circumvalant per la carretera del zapping. La mandra per seguir el repertori estrafalari ens deixa caure en un reportatge en profunditat de la feina d'un mestre luthier que fan a una televisió local. L'artesà explica els orígens de la seva feina, la tradició familiar, l'aprenentatge i com finalment ara esdevé un gran mestre luthier. Mica en mica, pas a pas, el senyor comença a explicar el seu delicat procés de treball en una oratoria seguida i pausada. Les nostres mirades segueixen allà atentes per un món totalment aliè, callats i en silenci, seguim les imatges per hipnotisme, poder perque el nostre cos no demana res més. L'home detalla l'elecció del material, la matèria prima, els tipus de fusta i com aquestes influiràn en el so final de l'instrument. Tinc el cap mig arrepenjat en el seu pit nu i per un moment desvio la mirada del mestre per fixar-me en el seu cos, tranquil i relaxat... els peus arrepenjats sobre un coixí de la tauleta, les seves cames allargades, el seu ventre.... i és així, mentres vaig veient com el mestre luthier s'ha decidit per la fusta adequada, com m'acosto més aprop d'ell. Atanso la mà suaument i m'encissa la tendresa de les formes com flueixen entre els meus dits. Escolto un lleuger comentari d'ell al qual responc en un petit murmuri. Es així com m'agrada descobrir-lo, tranquil totalment desprevingut. M'acosto encara més per utilitzar el tacte de la meva cara i sentir el seu volum. Escolto com ara el mestre luthier es dedica a preparar la fusta per la seva talla. Les mans baixen la roba que hi quedava, deixant-lo totalment nu. Així el descobreixo càlid i tendre, i l'observo acuradament mentres m'acosto amb els llavis per acariciar-lo apoc apoc. Es delicat i cal tenir cura: de dalt abaix, notant la pell fina als meus llavis, el vaig resseguint sense pressa, fent petites besades. Mica en mica, noto el seu moviment. El seu creixament poder és més ràpid que els meus moviments, pero prossegueixo el meu ritme religiosament pero aquest cop deixo que els meus llavis s'obrin lleugerament per així poder fer un petit tast del seu sabor. Com el mestre artesà, cal tenir templança i no deixar cap racó, respiro profundament per enviagrar-me del seu olor que m'altera els sentits. Ell acosta una mà als meus cabells i m'els acaricia, jo, aquest cop, obro més els llavis, mica en mica , tendres, ressegueixen tot el seu gruix deixant una petita petjada humida. El mestre segueix amb el seu estri entre mans donant forma a la fusta....jo en canvi tinc les mans reposades, és un requissit especial: utilitzar el tacte sense mans. Encara no està encetat però ja el noto tivant, impacient per disfrutar, escampo la llengua tendra i grossa, seguint el mateix ritme, recorreguts lents però intensos. Ell disfruta i m'acosto per descobrir-lo, per tastar-lo i recrear-me talment com si fos un caramel brillant i lluent. I de lluny encara vec al luthier passant la mà per la fusta, comprovant el tacte amb els dits empolsats de fusta...i jo que m'escorro per possar-me entremig de les seves cames per així poder tenir més facilitat de moviments. El tinc allà potent i exultant, res el fa reconeixible en com estava fa uns minuts....em meravella i em deleix...es un exquisit plaer poder ara, llepar-lo repetidament, per humitejar-lo i enfonsar-li els llavis ara més consistents més llefiscosos, més oberts. La cara se m'encén i sento de lluny el fregueix de la talla del mestre. Ara els meus moviments comencen a agilitzar-se. Començo a sentir l'ànsia, per assaborir-ho tot i ja no només em conformo amb ell sinó que m'atanso a totes les zones que puc accedir-hi. Els noto durs i penjants, m'hi restrego, els llavis, la llengua, el borrisol tot mullat i em moc i els saborejo amb la llengua donant voltes i baixo més, l'obro més per arribar-hi per llepar-lo tot, sense mans la meva cara és el meu tacte . No sé on para el mestre, sento més els seus gemecs i els meus esbufecs, ell intenta fer un moviment: m'agafa les mans per fer un canvi de camí...pero jo ràpidament les deixo anar, no vull que res m'aparti d'aquest camí encés, simplement el vull més, tot per a mi sola. I es així, com ara finalment, el busco dins meu, poderós i vibrant a la meva boca. Sento el batec del seu cor entre el meus llavis i tota la consternació que sent meu cos que no pot parar de moure's, ara ja sense controlar els tempus, deixant que els impulsos ho fagin tot: una obra a punt de finalitzar.

I es que l'esclat de la plenitud del plaer contingut es la millor obra que hom pot disfrutar.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

herois

cridar
per l'emoció del moment

somriure
després del plor

volar
sense horitzó

temps
que no ens perd

distància
que no ens anyora

repetirem
infinitament

Tot escoltant "Heroes" de David Bowie una nit tornant cap a casa a un volum de 12 punts.

dimecres, 30 de setembre del 2009

before - in - after

30 minuts adelantats en pensaments
altres que caminen com zombis
un pes al pit
un elefant que trepitja
respiració pesada
fa massa calor

busques
no hi sóc
trobes
marxo
agafes
parlo
no contestes
t'escolto
supliques

silenci del blanc
mirada desenfocada
un sostre ratllat
origen perdut
ja sols
res més

dimecres, 16 de setembre del 2009

la V

la que vola
entre dibuixos de plastidecor

els dits somniats
del lluitador infatigable

la resposta correcta
en el test de la veritat

l'excusa llunyana
d'un dissabte a la tarda davant la tv

la que puja i baixa
en el ritme de la vida

dijous, 10 de setembre del 2009

gif

tan inocent com un gif animat

dissabte, 5 de setembre del 2009

sneakers

trepitgeu desde fa anys
heu anat per tot arreu
mil històries ens expliquem
sou una de les meves relíquies

compartiu dormir amb altres de més lluents i llises
heu superat la prova de les modes
arrugues que us fan dignes
blanc indefinit que ha pintat el temps
únic en la paleta de la experiència

adoro el vostre envelliment
que ha guanyat amb el temps
us cuido i vigilo les vostres sortides
només per moments especials,
només moments de vida


post-post: talment hauria ser el mateix per les persones

dijous, 27 d’agost del 2009

obssessió

el meu cos va reaccionar, així va ser, simplement una primera imatge, una mirada i va passar a ser dins meu. ulls foscos expressius, mirada directe, cabell lleugerament llarg per ser home, ondulat amb canes espontánees, un nas gran que marcava la verticalitat de la cara i una perilla que envoltava la seva boca de llavis prims. 3 hores de gravació que es convertirien en una setmana eterna de treball mercenari. 3 hores que s'havien de convertir en 30 minuts, en una pàgina dinA4, en una frase. i ell era allà, parlant en una pantalla plana i jo escoltant-lo atentament amb cascos a les orelles...una frase, dos....l'aturava i continuava ... somreia i parlava i els seus ulls s'obrien més per marcar la passió d'allò que deia. un primeríssim primer pla davant meu, detallava descaradament la forma dels seus llavis, com la llengua a vegades hi apareixia tímidament per tornar-se a amagar. el seu to de veu, les pauses que allargaven les frases i com les feia més intenses en un raonar armònic per marcar la passió del que sentia o havia viscut. la seva veu s'anava ficant dins meu, reconeixía les seves faltes fonètiques, les vocals sonores de la seva rialla... no en sabía res d'ell, però mica en mica, dia rere dia m'el vaig fer meu. només l'escoltava a ell, 8 hores al dia, el seu guió ja me'l sabia de memòria, i res em podia parar a tot el que sentía per ell... un desig irrefrenable gairabé obssessiu com un encanteri.

després d'analitzar cada una de les seves respostes, ja em podia imaginar quin tipus de menjar li agradava, que acostumava fer els diumenges per la tarda, com es deien els seus fills, on va ser per últim cop de vacances, quina secció del diari l'hi interessava més o quina música escoltava abans d'anar dormir... deduccions i fantasies que apareixíen després de passar tot el dia amb ell i que m'enportava més enllà d'aquella pantalla plana.

i a una hora de la tarda llarga quant encara ajustava petits detalls sonava el telèfon. la insistència dels rings em van fer despenjar el telèfon comprovant de que era l'única que quedava davant la taula. per la primera paraula que va dir, vaig saber que era ell. tot el meu cos va tornar a reaccionar, inmediatament vaig afluixar la música, em vaig reaseure a la cadira i em vaig quedar mirant la taula com si tingués una visió en blanc. en la distància professional però amb la pell latent vaig respondre-li el que vaig poguer de les seves preguntes. el tenia allà, a l'altre costat, demanant-me, parlant-me i jo només l'escoltava però podia veure perfectament quina cara feia en aquell moment i de quina manera recolzava el cap en el telèfon. el seu to inquiet mica en mica va canviar en tranquilitzar-se per la informació rebuda, cosa que em va fer baixar la tensió i vaig adoptar una postura més relaxada a la cadira. ara semblava que ja ens ho haviem dit tot, inclús finalment es va permetre la lleugeresa de disculpar-se per no haver parlat amb l'interlecutor adecuat,i ell va fer una pausa, un silenci, el telèfon mut ...per un moment vaig dubtar si no era jo que havia de respondre algo...i vaig sugerir un "perdona?" i ell va reaparèixer de nou, disculpant-se i em va demanar el nom, i contestant-li, em va dir, "bé doncs, gràcies i bona nit" i aquelles últimes paraules dirigides a mi van fer que finalment despertés d'aquella profunda obssessió.

dissabte, 8 d’agost del 2009

kafka

"Només m'agraden els llibres que mosseguen"
Frank Kafka.

sempre penso en els molts llibres que he començat i els pocs que he acabat.

dimecres, 29 de juliol del 2009

tros

desperto a mitja nit
i sense obrir els ulls
busco un tros de tu

el braç
gran dins la mà
el ressegueixo lentament

l'esquena
m'acosto com un cuc
l'escalfor a la cara
calma

un tros de tu
calma el meu descans
desperto
i torno a somiar

dijous, 16 de juliol del 2009

túnel

és de lluny
l'espero i em preparo
tots els moviments són cap a ell

tanco els ulls
i sento el brugit
temps final del paisatge

fosc entre llumetes
flueixen dues direccions
sense velocitats controlades

en surto
i no miro enrere
ara una nova línia marca el següent.


post-post: it's only a kiss

dimecres, 8 de juliol del 2009

resem

Google nostre que esteu en el cel
sigui santificat el vostre Gmail.
Vingui a nosaltres el vostre AdSense.
Faci's la vostra voluntat
aquí al Google Docs,
com es fa en el Google Maps.

El nostre Youtube de cada dia
doneu-nos Blogger el dia d'avui
i perdoneu els nostres Twitters
així com nosaltres perdonem MySpace
No permeteu que nosaltres
caiguem en Facebook
i deslliureu-nos
de qualsevol mal Analytic.
Amén

dimecres, 1 de juliol del 2009

jeroglífic

escric amb lletra petita
la veueta que surt de dins
sense llegir ni entendre
jeroglífic gestual

divendres, 26 de juny del 2009

arrossejar

Ritual d'estesa d'ingredients sobre el marbre, quant un cuina sense mirar rellotges, mirant els colors i probant els sabors en un dia buit d'obligacions, després d'un bany de sol i aigua, la fresca cerveseta amb llimona curosament incorporada dóna la veu de mando en l'arrossejar.

Raig d'oli generós, entra el primer, tot brillant i parant el foc per fer jeure la ceba picant i gustosa en cru, però dolça i transparent quant el foc l'amansa lentament. Pebrots, caràcters particulars, prominents i gustosos s'entendreixen mica en mica però perseveren valents de cor fins al final.

El tomàquet aquest cop igualment accidentat, acaba incorporant-se tot desfet donant el seu to particular a la reunió. I arrriba ell, el sr arròs, és ell, simplement, tot un senyor sincer i fidel, bo al 100% que cau bé a tothom, tots l'esperen, és el gran jefe que sap el que cal fer en tot moment.

I els talls, a banda, han anat esperant la seva entrada estelar. En trossets, aparellats siguin qui siguin i vinguin d'on vinguin són rebuts com cal, saben que són la clau de l'èxit i el brou gustós i abundant, els farà nedar deixant la flaira al remenar. La fusta els anirà vigilant, marcarà el ritme de les voltes, a vegades més lent, a vegades més intens, fent una dansa inconstant, amb pauses de glops de cervesa i ametlles salades.

Últim tast, sabor de casa, toc de sal, mínima pero vital, per donar carisma, una miqueta d'allò d'allà, i anem fent xup, xup, lentament i apagant el foc, deixant descansar. Tovalles de cotó estampades, plats blancs rodons, forquilles i ganivets, copes i gots, ampolla i gerra, simetries perfectes i al ben mig l'eix de l'arrossejar.

dilluns, 15 de juny del 2009

reciclatge

si un orgasme es una bona manera de reciclatge
la masturbarció es un bon autoreciclatge

divendres, 12 de juny del 2009

confetti

cauen de dalt
voltes intermitents
ens toca el color
de l'alegria

vénen de tu
de mi
d'ells
tots que som aquí
els llencem amb energia

escampem així els rencors
i oblidem les pors
al so de la música
cantem i ballem abraçats
glòria de color

terra estampat
testimoni del final
perdem de vista el món
recolzant-nos
amb satisfacció

dimarts, 2 de juny del 2009

la S

la serp al paper
la superior que sobrevola
la que esquiva el perill

la del seu cos
d'on surgeixen les sensacions

la llarga veu solitària que demana el silenci

dilluns, 25 de maig del 2009

benedetti

Pàgines doblegades del llibre
"Ricón de haikus" de Mario Benedetti

<<<

no sé tu nombre
sólo sé la mirada
con que lo dices

>>>

drama cromático
el verde es un color
que no madura

<<<

quién lo diría
los débiles de veras
nunca se rinden

>>>

pasa que al trébol
si tiene quatro hojas
no hay quien lo aguante

<<<

se despidieron
y en el adiós ya estaba
la bienvenida

>>>

aquí seguimos
los niños y los viejos
irresponsables


<<<

un pesimista
es solo un optimista
bien informado

>>>

cuando me entierren
por favor no se olviden
de mi bolígrafo

<<<

después de todo
la muerte es sólo un síntoma
de que hubo vida


>>>


gracias mario,
con estas palabras
imposible va ser,
olvidarte

dijous, 21 de maig del 2009

interactivitat

m'exasperava cada dia
el que només una tarda vam ser

un amor de trastenda
un amor sota clau
amagat
disimulat
només viu en 4 pareds

i ara sols sóc
dues fotos al teu fotoblog

divendres, 15 de maig del 2009

intensitat

60 minuts
en un rellotge

una hora curta
ó
una hora llarga

és la intensitat
la que marca

dissabte, 9 de maig del 2009

rompeolas

3 acords d'una guitarra inicien un clàssic
que feia molt que no escoltava
pero que no em canso d' escoltar

i mentres escolto
recordo

quant anàvem agafats de la mà del papa
que ens portava amb golondrines
a veure el mar de la ciutat

quant ens escapàvem i escoltàvem aquesta cançó
volent ser durs i no enteníem la lletra

quant un dia d'agost em duies amb moto
i sentia com casi començava a volar
tancava els ulls perque el vent no em fés plorar
i sentia com ell s'enduïa volant els meus cabells

quant érem allà
entre els vidres glaçats
analitzant la humitat relativa
i la pressió atmosfèrica

quant anàvem a fer el vermouth al porto coeli
els primers dies de sol calent de primavera

quant ens quedàvem allà mirant
com veníen les ones
esperant quina sería la que cauria sobre nostre

quant feia el llarg passeig
amb rodes de bici de punta a punta
i disfrutava olorant el salitre refinat

i es ara que penso
el temps que fa que no hi vaig

vec de lluny l'efici en vela
i el luxe opulent del mar
i penso que poques raons fan que m'hi atansi

quines històries em portarà
aquest nou rompeolas?

dimarts, 28 d’abril del 2009

mirall



davant meu
m'estàs mirant
lentament els descordo
t'agrada ser-hi en silenci
obro i la despenjo per les espatlles
somrius orgullós del teu seient preferent
em miro mig vestida
em mires mig despullada
com la tela s'atura en els volums
la transperència dels pits
cau al terra
esperes ja el següent
passo la mà pel davant
els ulls s'obren més
i amb un dit deixo caure'n un
falta un gest més contundent
segueixo amb l'altre mà
la pell começa a destapar
m'acosto i poso els braços per davant
la pitrera s'ajunta
com una marilyn de blanc
t'hi enfonses
llenço un petó
i el reculls amb un somriure
giro de perfil
observes les ondulacions
doblego els braços per l'esquena
escoltes el cleck
descordo la pressió
t'hi atanses
deixo caure els puntejats
veus un dolç àpat
em giro
em contemples
les mans passegen més
volums pàl.lids
dónen voltes
simetria càlida
fins que s'atansen al següent
rere el botó imagines el que vindrà
dits entrecreuats
ansietat visual
descorden el primer
més carn a la vista
i l'estiren avall
un segon per cada graó
obrint un tall vertical
transparència del plaer
dues mans a banda i banda
recordes el gust
dits grossos per dins
despertes en dejú
arrosseguen avall
les cames ja són lliures
amb un lleuger entrebanc de sortida
et del.leixes per aquest moment
alliberament total
tota sola al teu davant
m'estiro i agafo el cabell
mires a la venus pintada
el cos s'allarga i la figura s'afina
dèbil presa als teus braços
baixo les mans i torno a la pell calenta
pacient esperes més
els dits s'esmunyen per dins
els veus en tranparència
juguen amb els tactes
olores el desig
pressió a l'entretela
tanques els ulls
la mà destapa mig borrissol
per somiar un final
un suspir entre un somriure
les cames se't obren lleugerament més
agafo els extrems
ara sí que obres bé els ulls
i baixo fins a mig camí
centres la mirada en un únic punt
una imatge en pausa
la foscor del límit
un nu descobert pero sense completar
les cames obertes tensant les gomes
em giro i vec l'altre angle
penses en arrencar-les
tanco les cames i deixo que caiguin
tornes a veurem sencera
per ser sense res
tota teva
jo mateixa

dijous, 23 d’abril del 2009

la J

un bon lloc per jeure

una llarga baixada
del millor joc

conqueridora i cavallerosa
del sants i dels ases
una festa és, a ca seva

divendres, 17 d’abril del 2009

ascensor

una capsa transparent
puja cap amunt

s'atura entre la dinovena i la vintena

penjant d'un fil
sense aire envoltats d'aire

parlem com en el cel

els peus penjant
en un núvol sense preguntes

dissabte, 28 de març del 2009

foc

una casa de pedra gelada
fora de cobertura
ens converteix
en nàufrags de ciutat

busquem un forat
unes branques i uns branquillons
mans pelades
i jersei de dues llanes

construeixes el mikado
una capseta
i un misto
que empeny la primera flama

el fred ens enganxa
davant del foc
l'escalfor
ens retorna la vida

imperi de llum creixent
espurnes ballugueres
fusta soterrada
fum ple de missatges

cuides la flama
li dónes el que cal
confiança
de que no l'apagaràs

cara al foc
la mirada és fixa
les paraules es lliuren
per ser lentes carícies

les brases són hores llargues
dormo els ulls
i no em cal veure
sempre hi ets al meu costat

dimarts, 24 de març del 2009

secret

un secret
es una veritat perenne

dimecres, 18 de març del 2009

jo

Curiosa aquesta reflexió sobre l'escriptura del jo. M'ha agradat l'ampli mostrari d'opcions que dóna i he buscat les semblances de com discretament ho aplico aquí.

i el meu jo quin seria?

un jo probablement desitjat
un jo en un mirall
un jo de conte
un jo nudista pero amb ulleres de sol i barret
un jo real en l'absurd

......................................................................................................

El yo

Hace unos meses salió un monográfico en este suplemento titulado: Escribo sobre mí. La autoficción marca la literatura en castellano. El primer artículo se denominaba 'El yo asalta la literatura'. Se trataba de señalar una orientación de la narrativa actual en una serie de autores, entre los que se encuentran Vila-Matas, Esther Tusquets, Cristina Grande, Julián Rodríguez, Gonzalo Hidalgo, Juan Cruz, Soledad Puértolas, Manuel Rico, etcétera.

Estoy totalmente de acuerdo con esa nueva veta, cada vez más extendida e intensiva de la literatura del yo. Sin embargo, me gustaría puntualizar sobre ese hipotético "yo", puesto que siempre hay que añadirle un adjetivo.

Hay literatura del yo a través de la ocultación -en parte- de lo que es el yo real, para crear el yo con el que uno se identifica. Por supuesto que se trata de literatura del yo, pero en este caso del yo deseado.

El yo histórico está constantemente en nuestras novelas, el tiempo pasado se presta a desvestirnos en la literatura sin problema alguno. Existe pues mucha literatura actual del yo histórico.

Otra de las formas en que se manifiesta el yo es fragmentado a través de los múltiples espejos, que son los personajes. Cada personaje porta una o varias vetas del autor. Es también literatura del yo, pero de un yo disperso.

Está el yo de las autobiografías de ficción, en donde uno mezcla el yo real y el que uno desea a través de contar y fabular sobre uno mismo, es un yo mitificado. Y este yo es el mismo de las autobiografías, puras y duras. Pues son el resultado de seleccionar los hechos que al autor le interesan para configurar el yo que le conviene. En una entrevista a Alfredo Landa en EL PAÍS, se le preguntaba acerca de la misma: "¿Es un strip-tease?". Y respondió: "No, coño, lo hago totalmente vestido. Cuento todo lo que puedo contar, lo que debo contar".

Y termino con el yo del subconsciente, cuando escribimos de forma más o menos automática. Quizá sea ése el yo más real, pues uno no controla la escritura, y por lo tanto no condiciona a ese yo con el que se identifica de cara a la galería. En este caso tengo que contar una anécdota: hace unos meses he publicado Con olor a naftalina. Es una novela-trance, en el sentido de que mi yo racional ha intervenido muy poco en el proceso de la misma. Por lo tanto, nunca creí que yo estuviera presente en esa novela llena de tabúes. Pues bien, hace poco tiempo, Enrique Vila Matas -que la ha leído- me decía de ella, entre otros temas: "Entendí más cosas de ti...". Entonces me di cuenta de que mi yo se había colado en la misma, sin yo haberlo advertido.

A lo que quería llegar: ¿existe la literatura del yo sin más...? No. Y es que siempre al escribir se selecciona, y esa selección se hace con un criterio, y es impedir que no se exhiba en cueros el yo real, pues nunca nos queremos desnudar por completo. Tapamos las partes pudendas.

Por tanto, existe, sin duda, la literatura del yo, pero del yo "adjetivado" con tanga. Obvio.

Juana Vázquez es catedrática de Lengua y Literatura, periodista y escritora. Su último y reciente libro, la novela Con olor a naftalina (Huerga & Fierro). En primavera publicará El Madrid cotidiano del siglo XVIII (Endymión).

......................................................................................................
Diari "El País"
17/01/2009

dilluns, 9 de març del 2009

lluna

alçant la mirada m'he sorprés
no es la teva hora
m'extranya que hi siguis.

i ningú no em diu res
o només sóc jo la que et veu.

així és la fortuna del secret
perque avui, has volgut ser

una lluna de dia

dilluns, 2 de març del 2009

ombra

l'ombra dibuixa l'ànima de la forma

divendres, 27 de febrer del 2009

plataforma

8:25 del matí, baixo les escales a pas de galop en sentir de fons com s'acosta la màquina. Esquivo els obstacles, sóna l'avís de sortida, i res! és la màquina de l'altre sentit que marxa. Alleugerida, escurço el pas fins situar-me a l'andana prop de la pared. Mentres inicio l'espera, abaixo la mirada i començo:

Me abrió la puerta vestida con un pantalón de chándal blanco y una camiseta corta.
—Todavía no estoy lista... —dijo, recogiéndose el pelo en la nuca. El movimiento elevó los pechos; no llevaba sujetador. Le puse las manos en la cintura y acerqué mi cara a la suya. Ella abrió los labios y enseguida me metió la lengua en la boca.

per fi ha explotat la tensió sexual entre aquest parell! ara entra la màquina, ostres, això es posa interessant, aixeco la mirada i m'atanso a ella. Surt la marabunta i entro buscant un racó on poder seguir l'acció però només aconsegueixo 10cm de barana per poder agafar-me. Les portes no es tanquen d'inmediat així que mica en mica encara van entrant oportunistes....encuriosida segueixo:

Sentí una violenta excitación, estuve a punto de desmayarme, se me puso dura en el acto. Sin separar su pubis del mío, ella cerró la puerta de entrada, que se cerró con un ruido seco.

sento com algú m'empenta suaument pel darrera, em giro i el vec a ell, perdona i aixeca les celles com indicant que a ell també l'estant apretant pel darrera, jo somric lleugerament i torno al meu affair:

La habitación, iluminada por una sola lamparilla, parecía inmensa. Valérie me cogió por la cintura y me llevó a tientas hasta el dormitorio. Junto a la cama, me besó otra vez. Yo le subí la camiseta para acariciarle los pechos; ella susurró algo que no entendí.

començo a tenir calor, decideixo treure'm l'abric i la bufanda per deixar una mica d'aire a la pell. Cada cop noto més pressió al meu darrera pero intento guardar un espai per poder mantenir el llibre obert i continuar llegint:

Me arrodillé delante de ella, le bajé el pantalón y las bragas y apreté la cara contra su sexo. La raja estaba húmeda, abierta y olía bien. Ella gimió y cayó sobre la cama. Me desnudé a toda prisa y entré en ella. Yo tenía el sexo caliente, y lo recorrían agudos latigazos de placer.

imagino cada un dels detalls per entrar com a testimoni d'aquell espectacle de plaer. Noto la pressió del tacte al meu darrere i m'agrada sentir que poder hi ha alguna cosa més que s'acosta cap a mi

—Valérie... —dije—, no voy a poder aguantar mucho, estoy demasiado excitado.
Ella me atrajo hacia sí y susurró en mi oído:
—Ven...

les paraules tan explícites juguen massa dins meu, imagino poder ser jo ara la Valérie enlloc d'estar entre aquesta tupinada de gent

En ese momento sentí que las paredes de su vagina se contraían en torno a mi sexo. Tuve la sensación de desvanecerme en el espacio, sólo mi sexo estaba vivo, recorrido por una oleada de placer increíblemente violenta. Eyaculé durante mucho tiempo, con varias sacudidas; justo al final, me di cuenta de que estaba gritando a pleno pulmón. Habría muerto por un momento así.

buff, déu meu, ara baixo...aquesta lectura, m'està creant uns efectes secundaris bastant insospitats de bon matí ... surto amb el pas apressat, i amb el pensament en aquella habitació, quan noto que em piquen a l'esquena i al girar-me el vec a ell, el del meu radera que em comenta: perdona, em pots dir quin llibre llegeixes, jo sorpresa, responc amb un Plataforma escuet i directe i allargant amb un seguit del Micheeeel i poso la mà al bolso per treure el llibre i ensenyar-li la portada. Michel Houllebecq, i que tal? esta bé? me'l recomanes? si, està bé, no l'he acabat encara....pero sí. et ve de gust pendre un cafè? ja, veuràs es que vaig cap a la feina i vaig justa de temps....si, es clar, jo també hi vaig, de fet, no hagués tingut que baixar aquí, m'he passat de parada...ja, bé no t'entretinc més, merci, de res, adeu...adeu....vaig girar cua i vaig continuar amb el pas directe i ràpid per reafirmar el que he dit. Mentres vaig pensant en que la meva resposta al cafè ha estat d'una vulgar realitat ....
i em pregunto que si ell ha estat llegint les mateixes paraules que jo, poder han tingut el mateix efecte que a mi....poder els tactes que he notat, han anat una mica més enllà i jo absorta no me n'he adonat...i ella, la Valérie, que hauria respós?... evidentment ella hauria demanat un cafè i alguna cosa més.

8:45 del matí surto a fóra al carrer. L'aire fred em refresca la cara pero encara continuo acalorada, segueixo amb les passes mecàniques cap a la feina, amb quins ànims començo avui la feina?

dijous, 19 de febrer del 2009

la H

un espai per inhalar
un pont entre lletres
un descans de veu

l'acompanyant perfecte pels qui tenen vergonya,
hi és però no es fa notar

dissabte, 14 de febrer del 2009

blanc - cara A

sembla increíble, ni jo mateixa m'ho puc arribar a creure que finalment fagi aquest pas. Però és així, finalment he trobat l'home de la meva vida i no el penso deixar perdre per res del món. Tinc un home a la meva mida, incomparable, perfecte! és ell! ni jo mateixa encara m'ho crec. Quant em desperto als matins amb els ulls mig tancats encara i el vec allà al meu costat...torno a tancar els ulls i seguidament els torno a obrir per demostrar-me que no es un somni....ohh, si es que és....no ho sé, ho té tot, atent, considerat, romantic, respectuós, sensible, dolç, tranquil, delicat, inteligent...i per altra banda alhora, aventurer, inospit, divertit, vividor, creatiu, passional, esbojarrat, gamberro...tot dins d'un cos cuidat i un aspecte més que agradable....aiii, si es que l'amour! així que ja ho veieu, després d'un any i mig de viure plegats em va demanar amb totes les credencials un casori com deu mana i jo que estic així per ell, que havia de dir! i aquí em teniu feliç de camí, pujant les escales lentament per no caure, quant vec a la meva sogra que em fa un senyal a l'entrada de l'esglesia perque entri a una habitació del costat. El cor em fa un salt i penso el pitjor, que haurà passat? entro a la sala enblanquida de dalt abaix i ella, s'acosta per fer-me un petó i dir-me, ai filleta! estàs preciosa!....si però...que passa? no passa res tranquila, tot està bé, només vull xerrar d'un petit detall sobre en Francesc. Veuràs, es un pas molt important en les nostres vides (nostres?, els nervis no em van fer caure en el detall de la paraula, però aquí la cosa ja pintava malament) i cal que el donis amb plena consciència de tot el que hi ha. Veuràs en Francesc, en realitat són en Fran i en Cesc....com? i de cop apareix el meu Francesc de radera de l'armari...tranquila, nena, tot té una explicació....i aparaeix de nou un altre meu Francesc.....com??, bessons?...però qui és el meu?, reina, no t'espantis, sóm els dos, hem estat els dos durant tot aquest temps. Com? espera, pero no pot ser això, hem estat vivint junts, ho hem fet tot junts....recordes el francesc romàntic, considerat, tendre...doncs era jo.....i tu, l'esbojarrat, el passional, l'aventurer, no? pero en que s'ha convertit això?, tranquil.la nena, tot pot seguir com fins ara, si tu ho vols, nosaltres entenem perfectament que som complement l'un de l'altre i sabem viure aixi, només falta que tu també ho acceptis, fins i tot si vols que tinguem fills podràs triar qui serà el pare...no pot ser, el fran i el cesc, tots dos aquí?, i que farem, sortirem ara els tres adalt amb el capellà?, no no, tu tries qui vulguis ara, de fet pel rol tocava ara en fran i despres pel convit en cesc.....i per la nit a qui li toca? tots dos poder? ...fantàstic! tranquila, si vols podem esperar una mica...no es tan estrany hem pogut viure així durant un any i mig i tu has estat feliç, jo també, i jo també...doncs continuem-ho plegats...ningu té perque saber-ho....me'ls miro a tots dos intento veure en els seus ulls un senyal de tot el que m'ha passat i només apareix un somriure als meus llavis en sentir de fons del meu cap: dib, diririp didi, diriri di, dib, diririp, diriri di...

blanc - cara B

Sóc aquí, per donar testimoni d'una gran altra òpera d'amor. Cadascú llueig fantàsticament en el seu paper: els recent casats exhibint l'amor oficial, els casats restregant l'amor perdurable, els casats i amb fills l'orgull del fruit del seu amor, els avis l'eternitat de l'amor,i fins i tot, les parelles enamorades mostren amb ànsia ser el següent relleu. I jo aquí, entre tota aquesta vegenada d'amor salsitxer, arrossegada per les banyes i essent la singular entre tanta dualitat.
M'he arrancat la pell per venir fins aquí, disposada a ser l'ombra fosca de l'obra. Cal que hi sigui? els rols socials no són sincers, les tradicions menys. Somriures aquí, paraules boniques allà i petons a dojo, per sota l'esquena els murmuris dels secrets. Les veus s'atansen i les copes són les que responen, ni vull pensar en el que dic, tot plegat es una gran bajanada. Del millor que en treuré de tot això: unes sabates de taló que em destrossen els peus i un fantàstic vestit vermell que gairabé em fa sentir com la meuca de la veïna del tercer. Moment solemne, de peu dret, segona escala, costat dret, un somriure dibuixat i nervis finals. Germà per una vegada a la vida et donc tots els honors perque que em fagis els cuernos, no germaneta, aquí no hi han cuernos, el que tens són ales, l'únic que has de fer es començar a volar.

divendres, 6 de febrer del 2009

música abstracte

16:35 Encara estic aquí al local d'en G esperant a que la màquina fagi la seva feina. Mentres espero, reordeno l'agenda i demés paperassa. Venir a passar la tarda a cal G, sempre es com una "petita" escapadeta a la "sala màgica" del parc d'atraccions. A en G li agrada treballar amb la música 5 punts per sobre del volum que jo escoltaria, gairabé podriem dir que la música forma part de la decoració. El seu repertori es tan eclèctic i variat, que mai el pots arrivar a etiquetar i sempre et sorpren amb una del revès. Avui, però, no sé perquè, la música es diferent, o no... sona un piano, una melodia clàssica, no podria definir l'autor...chopin, mozart...no hi entenc, pero sí que algun cop l'he escoltada. Aparentment, tot i estar en un volum elevat, m'hés bastant fàcil abstraurem de la música i seguir la feina amb en G, però, ja fa 15 minuts, i en aquesta espera buida, que mica en mica, les notes individuals del piano han anat entran en mi, sonen dins meu i és ara que han fet parar tot el que feia per sentir com em golpeja. Sona insistentment, suaument, sense pausa. Es molt extrany, fa mitja hora l'escoltava igual i no li he prestat gens d'atenció, pero mica en mica l'he sentida i ara em té totalment hipnotitzada. Com ho ha fet? no ho sé...Únicament ha anat sonant, no la puc tararejar, no la puc seguir, simplement ella ha entrat dins meu i m'ha fet sentir....tristesa, no, alegria, tampoc, melancolia, no, emoció, si, pero de què? tan abstracte es la música que no trobo paraules per descriure-la?

divendres, 30 de gener del 2009

confiar

opció A

confiar és:
esperar a no rebre res
i tenir-ho tot

.......................

opció B

confiar és:
esperar a no rebre res
per tenir-ho tot

divendres, 16 de gener del 2009

carta d'amor

la deseperança m'omple els minuts d'hores
tan llarga es fa la teva espera
que si són dies es fan mesos

seràs aquí, tard o d'hora,
m'ho prometo i m'ho repeteixo
pero no hi ha escalfor en el meu consol

et volto constanment
dormint nua en una nit estelada
pero només tinc la gelor dels meus peus

penso de tu i et vull reviure
ets clau de la meva existència
atansa't i em deixaré estar

un raig em fa suspirar
i et crec tan aprop
sols un minut d'alegria

estiu, t'espero repetidament
junts tornarem a ser
fins que marxis sense mes

dimecres, 14 de gener del 2009

tot fent neteja

pols sobre blanc
es negre

pols sobre negre
es blanc

dijous, 8 de gener del 2009

la B

una B en bicicleta
una B que passeja per barcino

una B bufona

una B embarassada

una B sobre blanc
una B per treure's el barret

la B d'en Brossa

diumenge, 4 de gener del 2009

tregua

Els nostres amics ja havien marxat, curiosament aquest cop més aviat del previst, les obligacions familiars de l'endemà van escurçar la sobretaula, o poder l'atmosfera tibant que oferíem els anfitrions es va fer massa palpable. Portàvem ben bé dues setmanes pràcticament sense dirigir-nos la paraula, bé, més aviat era jo que promulgava amb el meu vot de silenci. Indignada estava de la teva aptitud tranquila i descuidada que et va fer decidir per compte teva, implicant-me directament a la meva. Rucades de les agendes que no es concorden o prioritats involuntàries, el cas es que la teva indiferència davant de la situació em va ferir. Tot i acceptar la teva relliscada, no entenies la meva exagerada reacció, la pilota anava de banda a banda i el partit mai s'acabava, així que finalment la meva pilota va quedar per perduda i l'orgull la va tancar amb banda. Durant aquets dies, has intentat salvar la tregua, però les meves respostes eren escuetes i seques davant la teva acció tranquil.la. I així, estic, dues setmanes després, sense practicament saber res de tu, una pared entre quatre pareds, conviure amb distància, conviure perque sí. Mentres, per dins el meu cos es remou, no soporto estar així amb tu, desitjar-te i no poder-me acostar... m'arrossego per la casa, evito mirar-te als ulls i fins i tot ja fa un parell de dies que ets tú l'indignat del meu caràcter negat.
La casa torna a estar buida i amb moviments mecànics i silenciosos anem recollint la taula. Em fas un comentari del vi, encara en queda una mica i l'acabes omplint a les nostres copes. En Charlie, continua tocant, qui el para aquest, i tu, seus al sofà descalçan-te deixant anar les bambes per allà. Mentres jo vaig al lavabo, em resituo i vaig pensant: el meu camí ara és el del llit, a llegir, evitar el sofà, evitar estar amb tu, castigar-te...deixar-te allà tot sol com tu en el seu moment vas decidir..., em rento la cara i les dents....tiro de la cadena i surto, et trobo allà assegut mig estirat, amb la copa a la mà... et miro i em mires, i vinc cap a l'altre punta del sofà a seure'm. Deixo caure les sabates i poso els peus recollits al sofà. M'atanso per agafar l'altre copa i en faig un glop. I allà em quedo, pensant, en que ja en tinc prou d'aquest fred, d'aquest gel que m'envolta, m'importes massa com per callar tan de temps. Et sorpren que hagi arribat fins allà, i em preguntes si és la lluna que està en quart creixent, la meva resposta continúa essent freda, tampoc em regalaré, estic aquí amb tu, però, parlem del que no vols parlar? Es així com evites els problemes? una xorrada? per a tú o per a mi? d'acord es una xorrada, pero és meva i per tant compta, com compta que tú, ni hi penssesis que pogués arribar-ho a ser. Bang!.... silenci final...tot dit?....en charlie acaba els últims acords, muts, respirant, separats, així entra la Simone i ella es fa escoltar. Hauria de marxar, pero no puc, no vull, estic massa dolguda, una altra nit sola, no, t'espero el que fagi falta, la nit ja s'ha allargat molt, ja no em ve d'aquí, vull estar amb tu, vull tornar amb tu. Potser es la Simone que em fa sentir així, pero em deixo anar per la seva veu, em sento com ella, sóc jo la que canta. M'acosto al teu costat, i arrepenjo el cap al teu braç, callem i escoltem, poder així millor, no dir res més, ja no cal, no en sortirà res més de bo, jo vull de tu, únicament això, tu i res més. M'acabo l'ultim glop de vi i deixo la copa, atanço la meva mà a la teva i com sempre, està calenta i dura. Et noto distant, n'he fet un gra massa, estupidessa de caràcter, sóc així i ho sento, vaig a buscar el teu perdó, giro el meu cap poc a poc per lliscar els meus llavis al teu coll. Segueixes inmòvil, m'acosto a la teva orella, la mimo i l'acaricio i et dic l'únic que et sé dir, et gires i ens trobem amb la boca, plenament, lentament, poc a poc, finalment podem tornar a ser l'un part de l'altre. M'assec sobre teu i t'envolto amb els meus braços, no et vull deixar anar ara que per fi et tinc, m'oblido de l'ahir i em regalo per tornar-te a sentir. Les mans freguen la pell que es descobreix per sota la roba mentres les nostres boques ja no es volen separar. Ens alliberem de tot el que ens molesta, ara ja no importen les paraules perque són els nostres cossos els que parlen amb sinceritat. Enboigeixo amb el teu alè, no puc entendre com he sobreviscut sense ell, la teva escalfor, el teu cor, tot el teu cos que ara m'envaeix. M'agafes i em retens, t'escolto arrapat a mi, tot el que em dius i tot el que em faràs i et suplico que no paris perque jo et vull encara més. Els nostres cossos es barrejen, flueixen entre els sentits més primitius, s'alimenten de petons, s'esgoten de plaer. Caldria més d'una nit per fer-te sentir tot el que t'he trobat a faltar, caldria una inmmensitat per donar-t'ho tot i desitjar que res s'acavés en aquest instant.