Polaroids mentals

foto sense foto

2011-11-16T08:49:00.005+01:00

—Antes me ha preguntado usted si sigo haciendo fotografías...
—Así es...
—Pues bien, acabo de hacerle una sin cámara, y no está nada mal... La linea de sus gafas, perfectamente paralela a la parte superior del marco que hay detrás de usted, es sorprendente... No podría dejar pasar tan admirable simetría... ¡Si, ya está hecha!... ¿De qué estábamos hablando?

Pierre Assouiline entrevistant a Henri Cartier-Bresson,
a El Ojo del siglo

per gaudir de tota l'entrevista:
Henri Cartier-Bresson habla sobre la fotografía

textura

2011-10-26T14:33:00.002+02:00

ressenguint les ones de fusta
descobreixo el nus
de quan et vaig conèixer

simple

2011-10-13T16:24:00.000+02:00

tot hauria de ser més senzill
sense paraules
sense més
sols dues notes
per a un mateix so

vida de punts

2011-10-06T09:15:00.006+02:00

[ . ] l'esquitx de l'inici sense por
[ : ] junts, una llarga llista de moments
[ ; ] apareix ella - un nou sentit a la vida
[...] es crea el silenci per somiar
[ . ] vida en blanc al davant

orgasmia

2011-09-26T19:51:00.001+02:00

el desig m'envolta
i el teu l'alè em fa de guia
per arribar a un lloc únic
on anar-hi amb tú

el pas marcat,
de paraules palpables
refregant-se per dins
animant el goig en mi

perdo les cames,
camino entre mans
l'ofec de la teva besada
calma l'ànsia de la meva gana

l'esclat
tú, dins-fóra meu
dues ànimes fosses
en un instant perdut de temps

viatge plaent
refugi veritable
on deixar de ser
és la millor de les causes

esperit polaroid

2011-09-06T08:34:00.004+02:00

ara també, polaroids dibuixades a:
Homemade polaroid

color

2011-08-30T16:41:00.002+02:00

ja ho sé
que no ets el meu color preferit
però avui
ets l'únic que combina amb mi

àmbar

2011-08-25T15:08:00.002+02:00

sóc allà
escoltant el seu cor d'àmbar
ple d'històries paralitzades
i emocions vives

dorms

2011-08-17T13:04:00.002+02:00

"Una de les coses amb més màgia és contemplar la persona estimada dormint: lliure de llavis i de consciència, durant un moment dolç, tens el seu cor; indefens, en aquell moment és tot el que tu, ni que fos irracionalment, esperaves que fos: un home pur, un nen tendre."

Llegint la pàgina 29 de "Creuer d'estiu" de Truman Capote.

7:45

2011-06-17T23:39:00.000+02:00

un rellotge que sempre marca la mateixa hora
sols tu i jo
i l'amor etern

fera-2

2011-04-11T16:49:00.001+02:00

"Ningú no té res a dir-se, però el guirigall telefònic és immens. Curiosa la tendència de l'home a no voler-se trobar en el lloc en què es troba."
Josep Pla (Palafrugell 1897-Llofriu 1981)

màgia!

2011-04-05T15:57:00.002+02:00

si ara toco
els teus llavis
amb els meus,
tot això
desapareixerà!

fera

2011-03-29T15:51:00.002+02:00

la fera canta la mateixa cançó
repeteix sense parar
tortura d'aquesta ciutat
cada cop més gran

i així, camines,
a tres passes de mi

pedra

2011-03-23T08:53:00.002+01:00

a distància
pedra
freda
dura

. . invisible . .

dins la mà
pedra
càlida
arrodonida

. . precisa imperfecció . .

antònims

2011-03-18T16:44:00.000+01:00

tenir i no sentir
sentir i no tenir

rosa

2011-03-01T16:47:00.000+01:00

bogeria de color
obsessió perfumada
desfici entre pètals

alguna raó tindrà
de vestir punxes al tall

amant

2011-02-22T11:02:00.003+01:00

només:
imagina'm
somia'm
pensa'm
busca'm
   espia'm
   troba'm
mira'm
    digue'm
tempta'm
acaricia'm
olora'm
besa'm
abraça'm
toca'm
arrossega'm
   tanca'm
agafa'm
magreja'm
destapa'm
tasta'm
llepa'm
mossega'm
   menja'm
    posa'm
    lliga'm
  apreta'm
   estira'm
   volta'm
   esclafa'm
          sua'm
   mulla'm
   mana'm
   calla'm
    o simplement
   estima'm

lluna plena

2011-02-17T19:52:00.000+01:00

recordo les nits de lluna plena
veient la meva ombra sobre el teu cos
aquesta nit he obert la finestra
però l'ombra és plana als llençols

Vivian Maier

2011-02-07T16:04:00.010+01:00

un tresor descobert en els calaixos d'uns mobles vells.
de l'instant viu la bellesa per sempre.

Per saber tota la història:
"Niñera y cazadora oculta"
Ñ Revista de cultura.

abric

2011-02-01T19:58:00.002+01:00

fa molt fred

m'agrada el seu abric
gran i gris
llarg fins als genolls
i la bufanda penjant
d'aquelles de quadres
que parlen anglès

m'esmunyo per dins
la seva escalfor m'embolica
mig amagada
m'hi quedo a dormir,
hiverno tranquila
esperant una nova primavera

ara

2011-01-24T11:08:00.001+01:00

escuro el cor
restes de dolçor
la força perduda
en un goteig de tristesa

margarita

2011-01-20T16:15:00.002+01:00

m'estima
no m'estima
m'estima
no m'estima
m'estima
no m'estima
m'estima

-- no m'estima --

l'estimo
no l'estimo
l'estimo
no l'estimo
l'estimo
no l'estimo
l'estimo
no l'estimo

-- l'estimo --

m'estimes
no m'estimes
m'estimes
no m'estimes
m'estimes
no m'estimes

-- m'estimes --

t'estimo
no t'estimo
t'estimo
no t'estimo
t'estimo
no t'estimo
t'estimo
no t'estimo

-- t'estimo --

ens estimem
no ens estimem
ens estimem
no ens estimem
ens estimem
no ens estimem
ens estimem
no ens estimem
ens estimem

-- no ens estimem --

pètals solitaris ofegats d'alcohol
joc d'il.lusions buscant amor

nit

2011-01-14T16:38:00.000+01:00

de nit,
caminant
hi ha finestres
amb llum

és la vida amagada
al carrer

ciència ficció

2010-12-14T16:14:00.004+01:00

sensible i reflexiva

" a la terra, la vida mai no va saber trobar el camí bo. La ciència va créixer massa depressa i ens va deixar enrere, i la gent es va perdre en un batibull mecànic, com nens amb sabates noves: aparells, helicòpters, coets... Donaven importància a coses que no en tenien. Donaven importància a les màquines, per comptes de donar-la al fet de dominar-les. "

Les cròniques marcianes (1950)
Ray Bradbury

bústia

2010-12-07T14:35:00.002+01:00

replena
de papers que parlen d'ahir
memòria de paper impresa
números
trucats
gastats
comprats
perduts
que no em serveixen per res

i entremig
insòlitament
una cartulina estampada
on hi ets tu
desde molt lluny
rera una foto en blanc i negre

dues paraules a mà
i el teu nom
parlen del present distant
testimoni
del meu futur incondicional

de fons

2010-11-22T17:00:00.002+01:00

llavis inflats
vermells
desdibuixats
grossos i escaldats
descansant d'estimar

veus que parlen
i pinten el fons
s'escampen per tot arreu
imposen aquest buit
que fa mandra omplir

quieta, tapada
però nua per dins
arrencada del plaer
esperant un dolç final
oblidada
per l'amor d'un passat

si aquest buit es gran
perquè pesa tant?

dormint

2010-11-16T17:09:00.001+01:00

aquets dies resto dormint
descanso d'un nosequé
en blanc
o plena de colors?

m'alegra i m'allibera
però tinc rencança
per tornar
i no oblidar

m'agrada trobar-m'hi
sencillament no falla mai

art

2010-11-04T16:33:00.000+01:00

davant d'ell
torno a ser verge de criteri
esperant tot el que em pugui oferir
donant el que no imaginava

terrat

2010-10-21T15:52:00.002+02:00

acostumada a l'1 i al 2
avui he pujat al 9
on gairabé es toca el cel
i la ciutat segueix vivint abaix

un lloc on recordar
les ciutats que he passejat

antiarrugues

2010-10-05T16:15:00.005+02:00

només em queda 1 minut
per deixar de ser jove

post-post: és curiós com amb el pas del temps la paraula "jove" s'ha anat dilatant, em dóna la sensació de que ara tothom es "jove" tingui 15-20-30-40-50 anys, i encara es més cínic quant ens vénen elixirs de joventut. Per mi, quant era jove, els joves eren aquets.

llibre

2010-09-23T16:16:00.001+02:00

sols tu i jo a la penombra del dia que s'acaba, em despullo mica en mica, pressa d'atenció per les teves paraules.

es l'hora del tu només per mi

capseta

2010-09-16T16:29:00.003+02:00

tarda
avorrida com tantes d'altres

obrir
i salta la musiqueta
petites notes
ballarines
incansables
repetides
màgia
dins la capseta oberta

tancada
dins el calaix que costa d'obrir

reflexes

2010-09-07T16:17:00.001+02:00

SER | RES
d'un
COS | SOC
en un
MON | NOM
oblidat

atzar

2010-09-01T19:34:00.001+02:00

a les teves mans
em sento joia
essent
aquella bola de xiclet blanca
escapada
de la pila de colors tancats

agost

2010-08-01T00:01:00.001+02:00

"M'he passat el matí rumiant per posar una coma
i l'he esborrada a l'hora de dinar."

Joseph Conrad,
escriptor britànic d'origen polonès (1857-1924)

febre

2010-07-22T16:18:00.004+02:00

arribar
pujar les escales
vestit amb calor
tancar la porta a cop de peu
peus descalços
sandàlies pel mig
ventilador al tres
caure al llit

l'AIRE
un suspir pel cos

penombra calmant
de sol persistent
cabells estesos
sobre l'esquena
nua i calenta
agitanada
regalada al mar

he perdut
l'estiu acondicionat
del treball
12 graus de diferència
una jaqueta penjant
el cop de calor
l'efecte del sol
ulls tancats
marxar

i el cos
oblidat sobre els llençols
escolta el ventilador
murmuri d'un secret
em diu que has estat aquí
estirat
al meu costat
somric
i oloro el coixí

fredor al llit
arran de peus
alivi cremant
allargo del dret
gel?
fred i llefiscós
pell sentida
córren pessigolles

espantada
perquè ja no et vec
obro els ulls
què?
mig a fosques
no vec res
llençols perduts
un moment de tú
un joc novament

caic enrere
sense pes
buido els ulls
per deixar-te
em regiro
i la suor regota
entremig del cos
més aire suavitzant
si us plau
cal alleugerir el que surt de dins

i torna
una pressió freda
a la pell
humida,
densa,
que puja
lentament pels turmells
aquest cop
mig fosa
no busco
ni et busco més

què?
m'alivia i deixo estar

puja
poc a poc
haig de témer?
el cap m'esclata
impossible
només vec vermell
i el cos
que ja no es meu

teu?
seu?
carícies de rèptil
sobre la pell
enredat
sense moure'm
no puc
la força a les mans
per sobre del cap
obro els ulls
un cos de mòmia
una llarga ombra
fosca i cargolada
que ara s'endinsa per sota
i entra sense permís

i vec
sobre meu
assaborint la meva suor
ulls verds clavats
llengua que no parla
llarga que m'ofega
intermitent bes
que dóna verí
la febre del plaer
recorre per dins
crit de mossec
morta de febre

preludi

2010-07-16T16:03:00.008+02:00

glòria de divendres!
despertar amb aquest preludi
disculpa qualsevol encesa dígits
per anar a treballar

Preludi de l'acte primer de l'òpera "La Traviata" de Verdi
escoltat a
"Preludi" de Catalunya Música avui, 16/07/2010 a les 7:05 hores

musa

2010-07-12T16:21:00.001+02:00

observo amb deteniment
cada una de les línies
buscant la unió que hi ha amb mi
sorprenent del que no havia vist
i tu si

em miro
i no es un mirall
hi ets tú a l'altre costat
el que sents
amb els teus ulls
que m'han creat així

i ella,
de pura delícia
descobreix la teva mirada
sols d'un acte d'amor
en podia sortir
res tan bonic

ceba

2010-06-24T18:30:00.002+02:00

quarts de dues
preparant el dinar

amb la ceba picada
troba l'únic consol

la tristesa amagada

llibre > e-llibre

2010-06-17T19:25:00.011+02:00

Encertades i clares les paraules d'Umberto Eco:

....

Usted dice: "El libro ha demostrado su eficacia. No podemos inventar algo mejor." Pero realmente, ¿qué es un libro? Un objeto? Páginas para leer? Apoyo? Un texto?
El libro es una serie de páginas de texto y / o imágenes juntos por alguna cosa técnica que hace posible la pastelería. Esta estructura del libro. ¿Qué páginas son de papel pergamino o de madera, como ahora, no importa.

Y si las páginas son digitales y tapa en una pantalla?
Seguimos en la estructura del libro. El e-libro, en la que la navegación es posible, una carrera de Niza como una novedad, se trata de imitar el libro. En cierta medida, solamente, desde un punto de por lo menos, se puede igualar: el libro de papel es autónomo, mientras que el e-libro es una herramienta a su cargo, aunque sólo de electricidad. Robinson Crusoe en su isla podría tener algo que leer durante treinta años con una Biblia de Gutenberg. Si hubiera sido analizadas en un libro electrónico, se habría beneficiado durante las tres horas de duración de la batería. Usted puede tomar un libro de la quinta planta, se encuentra más o menos completa abajo. Si se lanza un e-libro, seguramente destruida. Todavía podemos leer libros antiguos de quinientos años. Sin embargo, no tenemos pruebas científicas de que el e-libro puede durar más allá de tres o cuatro años. En cualquier caso, es razonable poner en duda, dada la naturaleza de sus materiales, mantiene la misma intensidad magnética de quinientos años. El libro es un invento como la rueda insuperable, el martillo o una cuchara.

Ciertamente, pero que podría certificar el tiempo de Gutenberg, la durabilidad de la tinta, papel, impresión?
Pero nosotros no teníamos los periodistas que plantean cuestiones de este tipo! Ahora hay, sólo puede responder a ellas: el libro de Gutenberg todavía está allí. Y no puedo engañar a mí decir que voy a sobrevivir ... y para usted. El e-libro puede eliminar ciertos tipos de libros o documentos de los cuarenta volúmenes de la enciclopedia que necesita más espacio en el apartamento se acaba ... Es sin duda va a desaparecer la escoliosis se extiende a nuestros hijos en sus espaldas libras de libros de texto. Se Molière, la gramática, en sus portátiles. Pero nada de eliminar el amor del propio libro. La fotografía ha cambiado los pintores, pero ella no mató a la pintura o película para televisión. ¿Por qué quiere el libro a desaparecer en contra del texto digital? La gente le encanta tener miedo ahora la elaboración de los desastres radical. Quieren un poco de escándalo!

...

una entrevista arrel de la publicació del llibre:

Nadie acabará con los libros
Umberto Eco
Jean-Claude Carrière
ed. Lumen

connexió

2010-06-10T15:57:00.001+02:00

"01100101 01101110 01100011 01100001 01110010 01100001 00100000 01110100 00100111 01100101 01110011 01110100 01101001 01101101 01101111"
va ser l'únic que li va poder dir l'impressora al disc dur després d'una connexió fallida.

sala 2

2010-06-02T22:33:00.004+02:00

-- esperi, si us plau --

5-15-20-25-35-40-45-55
minuts
d'aquí
del no res
més, sense més
esperar

2-4-6-12-14-18
roselles
petites
per la falda
prat
assentat

27-28-29-30-31-32-33-34
segons
sense aire
ni a dins
ni a fóra
joc de mort

1-2-3
passes
finestra tancada
rera
llum rallada
verd amable

1-2
extrems
fil caigut
ple de volts
unió
toc de sort

aditros
aicnègreme
espera
sense números
espera
en blanc

volar

2010-05-29T16:17:00.005+02:00

la pròxima vegada que m'enlairi cap al cel
segur que sonarà aquesta d'en Nino Rota

2 minuts inicials per a Amarcord de Fellini

post-post: un error de copy-paste va silenciar en Nino,
ara sí, torna-la a tocar

consciència

2010-05-25T15:36:00.000+02:00

burla el destí
del meu desig

paraula

2010-05-20T16:00:00.000+02:00

llegeixo
i torno a llegir
no trobo el sentit
sols és
paraula escrita

res em diu
busco al diccionari
i alguna cosa hi reconec
però res em dóna
veracitat d'ella

reafirmo magritaniament
que no es una paraula
em falta el to
el to de vida
per ser paraula viva

souvenir

2010-05-13T16:08:00.001+02:00

un paratge de postal
on el vent m'acaricia
emocionant-me
altre cop les teves mans

però

2010-05-06T19:27:00.000+02:00

condiciona el si
despista un no
surgeix del dubte,
intentant conservar el present

però
que sempre bordeja el perill
perquè no el mira de front

I ♥ ny

2010-04-28T08:57:00.004+02:00

llum entredificis
lletres invertides
grocs vibrants
ombres gegants
escales en diagonal
pareds de veu
restes de dia
coloms urbans
diàlegs cel.lulars
núvols escapçats
repeticions verticals
reflexos fantasmals
casualitats simètriques
pas sobre asfalt
objectes vitals
esperes diàries
sol de tardavespre
racó amb descans
paral.lels de cel
anònims en fila
papers caducats
fils d'existència
bicicletes violades
cromàtiques en armonia
fletxes autòritaries
cara bauhausiana

vida usada
vida recordada

detalls d'unes fantàstiques polaroids

en blanc

2010-04-20T21:43:00.008+02:00

en el diari del dissabte descubreixo les paraules d'en Rafael Gumucio, un dels escriptors que instrueix davant el que cal fer per trencar un blanc amb lletres, comes i punts.

Rafael Gumucio
"¿Se puede enseñar a escribir? Claro, con un buen silabario y una profesora paciente no hay niño que no sepa después de unos meses escribir su nombre y el de sus padres. ¿Aprender a ser escritor? Ser escritor es ser por escrito, ser más intensamente, más completamente por escrito que por cualquier otro medio. Todos tienen la facultad de lograrlo. Las materias que se necesitan aprobar son justamente las que no se enseñan en la universidad, pero las que se imparten en cualquier otra parte: la valentía, la honestidad, el descaro, la oportunidad, la lucidez, la gracia. Por otro hacer de escritor es más simple, basta usar anteojos, leer mucho, encerrarse en alguna universidad americana por un semestre, ser jurado de cuanto concurso hay, vestirse de chaqueta de mezclillas y preocuparse por grandes temas tipo "el mal", el vacío y la cuarta guerra mundial."

Per llegir tot l'article:
La derrota de la página en blanco. Suplement Babelia. El País. Dissabte 17-04-2010

línia

2010-04-14T22:08:00.011+02:00

aquesta línia que he marcat
__________________________________________________

no em fa estar més lluny de tu

superbe

2010-04-08T16:28:00.007+02:00

o
del no res
surgeix
en una solitud blanca
ratllada
lineal

fosc
alt
imperatiu
ulls tancats
oberts de dins
amagada
de no sentir

el desesper
de buscar més
peus endavant
cos enrere
ànima engabiada
gemec d'animal

tenir
retrobar
sentir
la plenitud

arrel de "La superbe" d'en Benjamin Biolay

desig

2010-03-24T22:11:00.000+01:00

davant d'un desig,
què és més real:
el que veiem
o el que imaginem?

buit

2010-03-16T16:36:00.000+01:00

buit,
un ple escampat
vessat
robat
arrencat
trencat

buit,
un ple imborrable

neu

2010-03-09T08:33:00.003+01:00

caus sobtadament
silenciosa
lenta i pausada

persistents
punts blancs
de paisatge fred

nova pàtria blanca
de dolces formes
sobre angles punxeguts

veure't radiant
a distància només,
ets prohibida a la meva pell

vestit

2010-03-03T22:42:00.005+01:00

i cada dia el vec, passant per davant, desde el primer dia, allà penjat, en una pared de 3,5x2, sobre un fons marró xocolata, i es únic, entremig de les teles que pengen a banda i banda, entre els altres vestits que porten les maniquís de l'aparador, sembla lleugerament oblidat, però, no, sap molt bé el lloc que ocupa, fer visible lo invisible. Un tall perfecte, tirants amples, escot en pic, cenyit en cos, lleugerament acampanat al baix, a l'alçada de genolls, textura suau, lleugera, que acompanya al pas, que s'adapta al cos, un color blanc de fons, taques càlides de color que s'esvaeixen amb un contrast mínim de negre vibrant... i no es pecat, pensar ara sota l'abric i la humitat, com sería caminar amb un vestit així, una nit de juliol fantàstica, amb una pell enfosquida després d'un bany de sol i d'aigua salada, amb els cabells encara humits deixats anar, amb unes sandàlies fosques, un bolso de mà, perque no li cal res que li pengi al costat, un lleuger dual dorat entremig del cabell i un suau perfum dolç, per vestir l'aroma. I amb un vestit així, qui no es pot sentir meravellosa notant tots els seus efectes? Caminant, disfrutant el seu tacte amb la pell, observant les mirades atacades que es creuen al pas, com les portes s'obren automàticament i la veu del llop es transforma en melosa i dolça... sentir-lo així no val els cents d'euros que marca l'etiqueta impresa...llàstima que només sigui un número el que ens separi... sols és un petit del.liri provocat pel fred etern del carrer i uns insultants aparadors plens de calor.

la K

2010-03-03T22:36:00.001+01:00

no sabem d'on ve
però es presenta direkta i radikal

multidireccional,
s'eskampa entre diagonals i rectes

kontestaria en respostes
es ruina de tota la família

només ella pot per fotre fóra ki li peska
pk parla com li dóna la gana

la C i la Q ni la miren a la cara
traició familiar de vulgar fonética

prioritat

2010-02-23T16:08:00.002+01:00

és l'única agulla que marca el temps

The Pillow Book, de Peter Greenaway

2010-02-15T20:13:00.001+01:00

Si el cinema és el setè art, i es defineix així per ser la suma de totes les arts, indubtablement, això es una pel.lícula.
Més que una simple narració
imatges que conviden a la imaginació
atmosfera envolvent
actors de carn i ossos
un collage emocional per disfrutar-la al gust

Agradable sorpresa veure-la en una tv pública, un diumenge per la nit en un horari raonable i sense anuncis. Per repetir-la i recrear-se en els detalls.

"Sexto Libro: El Libro del Amante"

Este es un libro y un cuerpo
que es tan tibio al tacto.
A mi tacto.
Con este libro presioné mis ojos,
mi frente, mis mejillas,
he tenido este libro abierto sobre mi vientre,
me he sentado sonriente sobre este libro
hasta que mi cuerpo sintió nupcias con sus cubiertas.
Me he sentado riendo en este libro hasta humedecer
sus cubiertas con mi cuerpo.
He envuelto mis piernas con este libro.
Me he arrodillado en este libro hasta hacer sangrar mis rodillas.

Este libro y yo nos hemos vuelto indivisibles.
He puesto mis pies en las últimas páginas de este libro,
confiada de estar erguida mucho más alta en el mundo
de lo que alguna vez estuve.
Ojalá conserve este libro para siempre.
Ojalá este libro y este cuerpo sobrevivan a mi amor.
Ojalá este cuerpo y este libro me amen como yo amo su
longitud, su anchura, su espesor, su texto,
su piel, sus letras, su puntuación,
sus páginas silenciosas y ruidosas.
Sus delicias cosquilleantes.

Libro, cuerpo: los amo
él respira delicadamente en su primera página.
Respira más profundamente a medida que pasan las páginas.
Cuando se asegura el ritmo de lectura, las palabras ganan velocidad rugiente y las páginas corren de prisa.
He corrido con estas páginas.

Hacia el final hay un suspiro y el libro se cierra satisfecho.
El lector de buena gana comienza nuevamente.
Cuerpo y libro están abiertos.
Rostro y página.
Cuerpo y página.
Sangre y tinta.
Puntas de dedos, los bordes reforzados,
la superficie del borde de cada página es tan suave.
Las marcas de agua son como venas encendidas.
Las páginas son tan armoniosas en su proporción,
que la disonancia en los contenidos es imposible."

Un petit tros literal d'aquest llibre trobat a la blogosfera

fum

2010-02-09T16:16:00.001+01:00

un traç suau
desdibuixan-te la cara
suau oneig entre els llavis
disfruto
del teu ritual
insoportable en altres
fantàstic en tu

absurd

2010-02-02T20:02:00.005+01:00

quant la coherència perd forma
i les paraules s'inverteixen
benvinguts al món de l'absurd
dona-li la mà a l'estupidesa
amb una mossegada invisible

I per dins només sonen guitarres dels Oasis que diuen Hello

modes

2010-01-26T16:33:00.004+01:00

mengen de tot
empassen
engullen
i vomiten

no hi ha temps pel bon profit

aquarel.la

2010-01-21T15:54:00.002+01:00

desperten tímids
els cels de l'hivern
límits de ciutat
amb taques d'aquarel.la

parking

2010-01-13T22:22:00.002+01:00

teníem mil mirades
que parlaven de desig
entre paraules educades
i moviments controlats

a vegades fugíem d'elles
per una realitat correcte
pero dins nostre
es recreaven descaradament

el límit les va aturar
però continuaven ressonant
la distància
no me les va fer oblidar

després d'una nit buida
mirant dígits blaus
m'aixeco
per vindre't a buscar

et vull
només essent el que ets,
sense més adjunts ni associats
destapar la teva mirada

preparo amb detall
per ser més que una temptació
enmascaro donant força
tots els meus sentits

roig al gust
foscor a la mirada
dolçor a l'olfacte
finor al tacte
tots els meus racons
apunt d'esclatar

el pensament em fa tremolar
del que faràs si em veus
no vull tornar enrere
segueixo el pas ferm

callaràs?
giraràs la cara?
parlaràs del temps?
potser ja no te'n queda res

i sé com vius: tranquil, serè i metòdic
per això sé on trobar-te,
quin és el millor moment
esperaré a sentir les teves passes
mentres tot retomba dins meu

t'espero entre el gris
sola, de peu, atenta
a vegades apareix la foscor
fins que l'automàtic s'encén

tardes
potser no hi ets
potser treballes per llarg
massa temps d'espera
per una incertesa gegant

et sento
la veu, un comentari, un arreveure
baixes dringant les claus
obrint la porta de ferro
i apareixent jo al radera

no m'atreveixo a dir res
ens mirem en un llarg silenci
et noto desconcertat
saps perquè he vingut
i em temo el pitjor

t'acostes
pero no fas res
només mires
no gosso moure'm
10 segons més de tu

acostes la mà
els teus dits i els meus llavis
un lleuger tast
que és com el primer bes

em sorprens com et mous
com m'agafes
com em tastes
sóc aliment del teu desig
goig del meu plaer

esclafada entre un mur de ciment i tu
res ens podia imaginar així
ja no parlem, ni mirem
només sentim aquelles mirades

i de nou
l'automàtic s'apaga
ell ara és l'únic correcte
sense opinió ni veu
d'aquest furtiu desenllaç

tonight

2010-01-05T08:22:00.004+01:00

inocència
somnis per desitjar
gaudir

màgia
un truc descobert
crèixer

il.lusió
somnis per creure
viure

Inclou vistes de Tonight, Tonight una dels Smashing Pumpkins

Cortázar

2009-12-24T00:09:00.004+01:00

"No hablo de estudios, de ascesis metódicas, hablo de esa intencionalidad tácita que informa el movimiento total de un poeta, que lo vuelve ala de sí mismo, remo de su barca, veleta de su viento, y que revalida el mundo al precio del descenso a los infiernos de la noche y del alma. Detesto al lector que ha pagado por su libro, al espectador que ha comprado su butaca, y que a partir de allí aprovecha el blando almohadón del goce hedónico o la admiración por el genio. ¿Qué le importa a Van Gogh tu admiración? Lo que él quería era tu complicidad, que trataras de mirar como él estaba mirando con los ojos desollados por un fuego heracliteano. Cuando Saint-Exupéry sentía que amar no es mirarse el uno en los ojos del otro sino mirar juntos en una misma dirección, iba más allá del amor de la pareja porque todo amor va más allá de la pareja si es amor, y yo escupo en la cara del que venga a decirme que ama a Miguel Ángel o a E. E. Cummings sin probarme que por lo menos en una hora extrema ha sido ese amor, ha sido también el otro, ha mirado con él desde su mirada y ha aprendido a mirar como él hacia la apertura infinita que espera y reclama."

Julio Cortázar,
La vuelta al día en ochenta mundos.
Editorial Debate, 1991. p. 319

Només algú tan gran com ell podia ser tan exigent amb els seus lectors, però poder una mica de ráo si que té, hauríem de ser més conscients al que ens exposem, al que llegim, al que veiem... poder així, disfrutariem una miqueta més.

error

2009-12-15T16:24:00.000+01:00

al darrera de cada error
hi ha una bona intenció amagada

la U

2009-12-09T23:13:00.003+01:00

el que diuen les veus
quant s'amaguen en la foscor

l'udol del llop
que estima la lluna

el buit que es troba
al final del pou

la vaca que l'allarga
quant parla

el crit protestant
de l'espectador decebut

10:33

2009-12-01T16:02:00.003+01:00

ulleres d'escut
per sortir i començar el dia
que fa hores que funciona
tot i que encara sóc al llit

camino enboirada
tot és moviment al meu voltant
noto la gelor dels cabells humits
que m'arronsa sota l'abric

la butxaca tremola,
em reclama
se suposa que hauria de ser-hi
directe
apreto i disparo,
ja no respira

m'arrossego lentament
mentres intento recordar
desde quina hora
vaig deixar de ser persona

em tapo les orelles,
buscant el silenci
no sonen les notes
només em suavitzen la fressa

entro i m'assec
em saluda i em sugereix
faig que sí amb el cap
i moc els llavis
pero res en surt de veu

torna servicial
agafo la cullereta
em pica l'ullet per la nit
s'en va esperant una resposta
les noves seràn per demà

petits glops reparadors
benzina de la bona
sento com baixa
l'amargor al gust
i l'escalfor al ventre

torna a brunzir
el miro amenaçant
insisteix galacticament
ja sé que et cremes

segueix i espera'm

estels

2009-11-25T16:26:00.001+01:00

mirant un cel estelat
em reconforta veure
que hi ha coses que no canvien mai

bicicleta

2009-11-13T16:11:00.003+01:00

pedalegem
per inèrcia del moviment

grinyola
li falta greix

seguim
ens porta a tot arreu

sòlida
desgastada pel temps

equilibri
de forces diferents

cerquem
itineraris plans

evitem
pujades d'esforç

frenem
baixades de perill

crèiem
en la millor bici

callem
que ara no sigui així

entremig

2009-11-05T17:30:00.002+01:00

entre
blanc i negre, dins i fora, dreta i esquerra, ràpid i lent, gran i petit, bonic i lleig, alt i baix, simple i complicat, calent i fred, dolç i salat, suau i aspre, bo i dolent, sincer i fals, tranquil i nerviós, alegre i trist, amor i odi, vida i mort...

existeix un ampli món dels matissos, difícil de classificar, subtil en formes, totalment personal.

entremig mai saps on comença ni tampoc on s'acaba.

polaroids vitals

2009-10-27T16:06:00.007+01:00

un cop més, internet m'ha fet conèixer tot un personatge,
Jamie Livingston, un home que es va dedicar a fer una polaroid cada dia de la seva vida. El recull de 6.325 imatges al llarg de 18 anys resulta conmovedor, preciós i únic.

simplement 5 estrelles *****

Les polaroids de Jamie Livingston

Jamie Livingston a wikipedia

plou

2009-10-23T23:04:00.003+02:00

i surto sense
conscientment
sense abaixar el cap
i el pas tranquil

contra les pareds
ressegueixo el camí
petits sostres
de carrer sec

felicitat entre ells
que s'espatarren
provocant la pluja
i apunten cap al cel

xopa
i així és com cau
llàgrimes del cel
humitat del sentiment

ctrl Z

2009-10-16T22:12:00.001+02:00

no voler assumir les conseqüències d'un error

artesania

2009-10-10T22:24:00.004+02:00

Aplatanats en el sofà d'una tarda de diumenge estem circumvalant per la carretera del zapping. La mandra per seguir el repertori estrafalari ens deixa caure en un reportatge en profunditat de la feina d'un mestre luthier que fan a una televisió local. L'artesà explica els orígens de la seva feina, la tradició familiar, l'aprenentatge i com finalment ara esdevé un gran mestre luthier. Mica en mica, pas a pas, el senyor comença a explicar el seu delicat procés de treball en una oratoria seguida i pausada. Les nostres mirades segueixen allà atentes per un món totalment aliè, callats i en silenci, seguim les imatges per hipnotisme, poder perque el nostre cos no demana res més. L'home detalla l'elecció del material, la matèria prima, els tipus de fusta i com aquestes influiràn en el so final de l'instrument. Tinc el cap mig arrepenjat en el seu pit nu i per un moment desvio la mirada del mestre per fixar-me en el seu cos, tranquil i relaxat... els peus arrepenjats sobre un coixí de la tauleta, les seves cames allargades, el seu ventre.... i és així, mentres vaig veient com el mestre luthier s'ha decidit per la fusta adequada, com m'acosto més aprop d'ell. Atanso la mà suaument i m'encissa la tendresa de les formes com flueixen entre els meus dits. Escolto un lleuger comentari d'ell al qual responc en un petit murmuri. Es així com m'agrada descobrir-lo, tranquil totalment desprevingut. M'acosto encara més per utilitzar el tacte de la meva cara i sentir el seu volum. Escolto com ara el mestre luthier es dedica a preparar la fusta per la seva talla. Les mans baixen la roba que hi quedava, deixant-lo totalment nu. Així el descobreixo càlid i tendre, i l'observo acuradament mentres m'acosto amb els llavis per acariciar-lo apoc apoc. Es delicat i cal tenir cura: de dalt abaix, notant la pell fina als meus llavis, el vaig resseguint sense pressa, fent petites besades. Mica en mica, noto el seu moviment. El seu creixament poder és més ràpid que els meus moviments, pero prossegueixo el meu ritme religiosament pero aquest cop deixo que els meus llavis s'obrin lleugerament per així poder fer un petit tast del seu sabor. Com el mestre artesà, cal tenir templança i no deixar cap racó, respiro profundament per enviagrar-me del seu olor que m'altera els sentits. Ell acosta una mà als meus cabells i m'els acaricia, jo, aquest cop, obro més els llavis, mica en mica , tendres, ressegueixen tot el seu gruix deixant una petita petjada humida. El mestre segueix amb el seu estri entre mans donant forma a la fusta....jo en canvi tinc les mans reposades, és un requissit especial: utilitzar el tacte sense mans. Encara no està encetat però ja el noto tivant, impacient per disfrutar, escampo la llengua tendra i grossa, seguint el mateix ritme, recorreguts lents però intensos. Ell disfruta i m'acosto per descobrir-lo, per tastar-lo i recrear-me talment com si fos un caramel brillant i lluent. I de lluny encara vec al luthier passant la mà per la fusta, comprovant el tacte amb els dits empolsats de fusta...i jo que m'escorro per possar-me entremig de les seves cames per així poder tenir més facilitat de moviments. El tinc allà potent i exultant, res el fa reconeixible en com estava fa uns minuts....em meravella i em deleix...es un exquisit plaer poder ara, llepar-lo repetidament, per humitejar-lo i enfonsar-li els llavis ara més consistents més llefiscosos, més oberts. La cara se m'encén i sento de lluny el fregueix de la talla del mestre. Ara els meus moviments comencen a agilitzar-se. Començo a sentir l'ànsia, per assaborir-ho tot i ja no només em conformo amb ell sinó que m'atanso a totes les zones que puc accedir-hi. Els noto durs i penjants, m'hi restrego, els llavis, la llengua, el borrisol tot mullat i em moc i els saborejo amb la llengua donant voltes i baixo més, l'obro més per arribar-hi per llepar-lo tot, sense mans la meva cara és el meu tacte . No sé on para el mestre, sento més els seus gemecs i els meus esbufecs, ell intenta fer un moviment: m'agafa les mans per fer un canvi de camí...pero jo ràpidament les deixo anar, no vull que res m'aparti d'aquest camí encés, simplement el vull més, tot per a mi sola. I es així, com ara finalment, el busco dins meu, poderós i vibrant a la meva boca. Sento el batec del seu cor entre el meus llavis i tota la consternació que sent meu cos que no pot parar de moure's, ara ja sense controlar els tempus, deixant que els impulsos ho fagin tot: una obra a punt de finalitzar.

I es que l'esclat de la plenitud del plaer contingut es la millor obra que hom pot disfrutar.

herois

2009-10-07T15:40:00.005+02:00

cridar
per l'emoció del moment

somriure
després del plor

volar
sense horitzó

temps
que no ens perd

distància
que no ens anyora

repetirem
infinitament

Tot escoltant "Heroes" de David Bowie una nit tornant cap a casa a un volum de 12 punts.

before - in - after

2009-09-30T16:11:00.003+02:00

30 minuts adelantats en pensaments
altres que caminen com zombis
un pes al pit
un elefant que trepitja
respiració pesada
fa massa calor

busques
no hi sóc
trobes
marxo
agafes
parlo
no contestes
t'escolto
supliques

silenci del blanc
mirada desenfocada
un sostre ratllat
origen perdut
ja sols
res més

la V

2009-09-16T19:44:00.000+02:00

la que vola
entre dibuixos de plastidecor

els dits somniats
del lluitador infatigable

la resposta correcta
en el test de la veritat

l'excusa llunyana
d'un dissabte a la tarda davant la tv

la que puja i baixa
en el ritme de la vida

gif

2009-09-10T15:41:00.002+02:00

tan inocent com un gif animat

sneakers

2009-09-05T22:23:00.007+02:00

trepitgeu desde fa anys
heu anat per tot arreu
mil històries ens expliquem
sou una de les meves relíquies

compartiu dormir amb altres de més lluents i llises
heu superat la prova de les modes
arrugues que us fan dignes
blanc indefinit que ha pintat el temps
únic en la paleta de la experiència

adoro el vostre envelliment
que ha guanyat amb el temps
us cuido i vigilo les vostres sortides
només per moments especials,
només moments de vida

post-post: talment hauria ser el mateix per les persones

obssessió

2009-08-27T15:02:00.001+02:00

el meu cos va reaccionar, així va ser, simplement una primera imatge, una mirada i va passar a ser dins meu. ulls foscos expressius, mirada directe, cabell lleugerament llarg per ser home, ondulat amb canes espontánees, un nas gran que marcava la verticalitat de la cara i una perilla que envoltava la seva boca de llavis prims. 3 hores de gravació que es convertirien en una setmana eterna de treball mercenari. 3 hores que s'havien de convertir en 30 minuts, en una pàgina dinA4, en una frase. i ell era allà, parlant en una pantalla plana i jo escoltant-lo atentament amb cascos a les orelles...una frase, dos....l'aturava i continuava ... somreia i parlava i els seus ulls s'obrien més per marcar la passió d'allò que deia. un primeríssim primer pla davant meu, detallava descaradament la forma dels seus llavis, com la llengua a vegades hi apareixia tímidament per tornar-se a amagar. el seu to de veu, les pauses que allargaven les frases i com les feia més intenses en un raonar armònic per marcar la passió del que sentia o havia viscut. la seva veu s'anava ficant dins meu, reconeixía les seves faltes fonètiques, les vocals sonores de la seva rialla... no en sabía res d'ell, però mica en mica, dia rere dia m'el vaig fer meu. només l'escoltava a ell, 8 hores al dia, el seu guió ja me'l sabia de memòria, i res em podia parar a tot el que sentía per ell... un desig irrefrenable gairabé obssessiu com un encanteri.

després d'analitzar cada una de les seves respostes, ja em podia imaginar quin tipus de menjar li agradava, que acostumava fer els diumenges per la tarda, com es deien els seus fills, on va ser per últim cop de vacances, quina secció del diari l'hi interessava més o quina música escoltava abans d'anar dormir... deduccions i fantasies que apareixíen després de passar tot el dia amb ell i que m'enportava més enllà d'aquella pantalla plana.

i a una hora de la tarda llarga quant encara ajustava petits detalls sonava el telèfon. la insistència dels rings em van fer despenjar el telèfon comprovant de que era l'única que quedava davant la taula. per la primera paraula que va dir, vaig saber que era ell. tot el meu cos va tornar a reaccionar, inmediatament vaig afluixar la música, em vaig reaseure a la cadira i em vaig quedar mirant la taula com si tingués una visió en blanc. en la distància professional però amb la pell latent vaig respondre-li el que vaig poguer de les seves preguntes. el tenia allà, a l'altre costat, demanant-me, parlant-me i jo només l'escoltava però podia veure perfectament quina cara feia en aquell moment i de quina manera recolzava el cap en el telèfon. el seu to inquiet mica en mica va canviar en tranquilitzar-se per la informació rebuda, cosa que em va fer baixar la tensió i vaig adoptar una postura més relaxada a la cadira. ara semblava que ja ens ho haviem dit tot, inclús finalment es va permetre la lleugeresa de disculpar-se per no haver parlat amb l'interlecutor adecuat,i ell va fer una pausa, un silenci, el telèfon mut ...per un moment vaig dubtar si no era jo que havia de respondre algo...i vaig sugerir un "perdona?" i ell va reaparèixer de nou, disculpant-se i em va demanar el nom, i contestant-li, em va dir, "bé doncs, gràcies i bona nit" i aquelles últimes paraules dirigides a mi van fer que finalment despertés d'aquella profunda obssessió.

kafka

2009-08-08T22:58:00.000+02:00

"Només m'agraden els llibres que mosseguen"
Frank Kafka.

sempre penso en els molts llibres que he començat i els pocs que he acabat.

tros

2009-07-29T18:33:00.001+02:00

desperto a mitja nit
i sense obrir els ulls
busco un tros de tu

el braç
gran dins la mà
el ressegueixo lentament

l'esquena
m'acosto com un cuc
l'escalfor a la cara
calma

un tros de tu
calma el meu descans
desperto
i torno a somiar

túnel

2009-07-16T17:40:00.004+02:00

és de lluny
l'espero i em preparo
tots els moviments són cap a ell

tanco els ulls
i sento el brugit
temps final del paisatge

fosc entre llumetes
flueixen dues direccions
sense velocitats controlades

en surto
i no miro enrere
ara una nova línia marca el següent.

post-post: it's only a kiss

resem

2009-07-08T15:43:00.004+02:00

Google nostre que esteu en el cel
sigui santificat el vostre Gmail.
Vingui a nosaltres el vostre AdSense.
Faci's la vostra voluntat
aquí al Google Docs,
com es fa en el Google Maps.

El nostre Youtube de cada dia
doneu-nos Blogger el dia d'avui
i perdoneu els nostres Twitters
així com nosaltres perdonem MySpace
No permeteu que nosaltres
caiguem en Facebook
i deslliureu-nos
de qualsevol mal Analytic.
Amén

jeroglífic

2009-07-01T15:38:00.002+02:00

escric amb lletra petita
la veueta que surt de dins
sense llegir ni entendre
jeroglífic gestual

arrossejar

2009-06-26T23:45:00.000+02:00

Ritual d'estesa d'ingredients sobre el marbre, quant un cuina sense mirar rellotges, mirant els colors i probant els sabors en un dia buit d'obligacions, després d'un bany de sol i aigua, la fresca cerveseta amb llimona curosament incorporada dóna la veu de mando en l'arrossejar.

Raig d'oli generós, entra el primer, tot brillant i parant el foc per fer jeure la ceba picant i gustosa en cru, però dolça i transparent quant el foc l'amansa lentament. Pebrots, caràcters particulars, prominents i gustosos s'entendreixen mica en mica però perseveren valents de cor fins al final.

El tomàquet aquest cop igualment accidentat, acaba incorporant-se tot desfet donant el seu to particular a la reunió. I arrriba ell, el sr arròs, és ell, simplement, tot un senyor sincer i fidel, bo al 100% que cau bé a tothom, tots l'esperen, és el gran jefe que sap el que cal fer en tot moment.

I els talls, a banda, han anat esperant la seva entrada estelar. En trossets, aparellats siguin qui siguin i vinguin d'on vinguin són rebuts com cal, saben que són la clau de l'èxit i el brou gustós i abundant, els farà nedar deixant la flaira al remenar. La fusta els anirà vigilant, marcarà el ritme de les voltes, a vegades més lent, a vegades més intens, fent una dansa inconstant, amb pauses de glops de cervesa i ametlles salades.

Últim tast, sabor de casa, toc de sal, mínima pero vital, per donar carisma, una miqueta d'allò d'allà, i anem fent xup, xup, lentament i apagant el foc, deixant descansar. Tovalles de cotó estampades, plats blancs rodons, forquilles i ganivets, copes i gots, ampolla i gerra, simetries perfectes i al ben mig l'eix de l'arrossejar.

reciclatge

2009-06-15T23:34:00.000+02:00

si un orgasme es una bona manera de reciclatge
la masturbarció es un bon autoreciclatge

confetti

2009-06-12T22:36:00.000+02:00

cauen de dalt
voltes intermitents
ens toca el color
de l'alegria

vénen de tu
de mi
d'ells
tots que som aquí
els llencem amb energia

escampem així els rencors
i oblidem les pors
al so de la música
cantem i ballem abraçats
glòria de color

terra estampat
testimoni del final
perdem de vista el món
recolzant-nos
amb satisfacció

la S

2009-06-02T15:49:00.003+02:00

la serp al paper
la superior que sobrevola
la que esquiva el perill

la del seu cos
d'on surgeixen les sensacions

la llarga veu solitària que demana el silenci

benedetti

2009-05-25T18:37:00.000+02:00

Pàgines doblegades del llibre
"Ricón de haikus" de Mario Benedetti

<<<

no sé tu nombre
sólo sé la mirada
con que lo dices

>>>

drama cromático
el verde es un color
que no madura

<<<

quién lo diría
los débiles de veras
nunca se rinden

>>>

pasa que al trébol
si tiene quatro hojas
no hay quien lo aguante

<<<

se despidieron
y en el adiós ya estaba
la bienvenida

>>>

aquí seguimos
los niños y los viejos
irresponsables

<<<

un pesimista
es solo un optimista
bien informado

>>>

cuando me entierren
por favor no se olviden
de mi bolígrafo

<<<

después de todo
la muerte es sólo un síntoma
de que hubo vida

>>>

gracias mario,
con estas palabras
imposible va ser,
olvidarte

interactivitat

2009-05-21T15:50:00.004+02:00

m'exasperava cada dia
el que només una tarda vam ser

un amor de trastenda
un amor sota clau
amagat
disimulat
només viu en 4 pareds

i ara sols sóc
dues fotos al teu fotoblog

intensitat

2009-05-15T23:10:00.001+02:00

60 minuts
en un rellotge

una hora curta
ó
una hora llarga

és la intensitat
la que marca

rompeolas

2009-05-09T23:00:00.004+02:00

3 acords d'una guitarra inicien un clàssic
que feia molt que no escoltava
pero que no em canso d' escoltar

i mentres escolto
recordo

quant anàvem agafats de la mà del papa
que ens portava amb golondrines
a veure el mar de la ciutat

quant ens escapàvem i escoltàvem aquesta cançó
volent ser durs i no enteníem la lletra

quant un dia d'agost em duies amb moto
i sentia com casi començava a volar
tancava els ulls perque el vent no em fés plorar
i sentia com ell s'enduïa volant els meus cabells

quant érem allà
entre els vidres glaçats
analitzant la humitat relativa
i la pressió atmosfèrica

quant anàvem a fer el vermouth al porto coeli
els primers dies de sol calent de primavera

quant ens quedàvem allà mirant
com veníen les ones
esperant quina sería la que cauria sobre nostre

quant feia el llarg passeig
amb rodes de bici de punta a punta
i disfrutava olorant el salitre refinat

i es ara que penso
el temps que fa que no hi vaig

vec de lluny l'efici en vela
i el luxe opulent del mar
i penso que poques raons fan que m'hi atansi

quines històries em portarà
aquest nou rompeolas?

mirall

2009-04-28T15:30:00.001+02:00

davant meu
m'estàs mirant
lentament els descordo
t'agrada ser-hi en silenci
obro i la despenjo per les espatlles
somrius orgullós del teu seient preferent
em miro mig vestida
em mires mig despullada
com la tela s'atura en els volums
la transperència dels pits
cau al terra
esperes ja el següent
passo la mà pel davant
els ulls s'obren més
i amb un dit deixo caure'n un
falta un gest més contundent
segueixo amb l'altre mà
la pell começa a destapar
m'acosto i poso els braços per davant
la pitrera s'ajunta
com una marilyn de blanc
t'hi enfonses
llenço un petó
i el reculls amb un somriure
giro de perfil
observes les ondulacions
doblego els braços per l'esquena
escoltes el cleck
descordo la pressió
t'hi atanses
deixo caure els puntejats
veus un dolç àpat
em giro
em contemples
les mans passegen més
volums pàl.lids
dónen voltes
simetria càlida
fins que s'atansen al següent
rere el botó imagines el que vindrà
dits entrecreuats
ansietat visual
descorden el primer
més carn a la vista
i l'estiren avall
un segon per cada graó
obrint un tall vertical
transparència del plaer
dues mans a banda i banda
recordes el gust
dits grossos per dins
despertes en dejú
arrosseguen avall
les cames ja són lliures
amb un lleuger entrebanc de sortida
et del.leixes per aquest moment
alliberament total
tota sola al teu davant
m'estiro i agafo el cabell
mires a la venus pintada
el cos s'allarga i la figura s'afina
dèbil presa als teus braços
baixo les mans i torno a la pell calenta
pacient esperes més
els dits s'esmunyen per dins
els veus en tranparència
juguen amb els tactes
olores el desig
pressió a l'entretela
tanques els ulls
la mà destapa mig borrissol
per somiar un final
un suspir entre un somriure
les cames se't obren lleugerament més
agafo els extrems
ara sí que obres bé els ulls
i baixo fins a mig camí
centres la mirada en un únic punt
una imatge en pausa
la foscor del límit
un nu descobert pero sense completar
les cames obertes tensant les gomes
em giro i vec l'altre angle
penses en arrencar-les
tanco les cames i deixo que caiguin
tornes a veurem sencera
per ser sense res
tota teva
jo mateixa

la J

2009-04-23T00:23:00.002+02:00

un bon lloc per jeure

una llarga baixada
del millor joc

conqueridora i cavallerosa
del sants i dels ases
una festa és, a ca seva

ascensor

2009-04-17T21:59:00.002+02:00

una capsa transparent
puja cap amunt

s'atura entre la dinovena i la vintena

penjant d'un fil
sense aire envoltats d'aire

parlem com en el cel

els peus penjant
en un núvol sense preguntes

foc

2009-03-28T22:30:00.002+01:00

una casa de pedra gelada
fora de cobertura
ens converteix
en nàufrags de ciutat

busquem un forat
unes branques i uns branquillons
mans pelades
i jersei de dues llanes

construeixes el mikado
una capseta
i un misto
que empeny la primera flama

el fred ens enganxa
davant del foc
l'escalfor
ens retorna la vida

imperi de llum creixent
espurnes ballugueres
fusta soterrada
fum ple de missatges

cuides la flama
li dónes el que cal
confiança
de que no l'apagaràs

cara al foc
la mirada és fixa
les paraules es lliuren
per ser lentes carícies

les brases són hores llargues
dormo els ulls
i no em cal veure
sempre hi ets al meu costat

secret

2009-03-24T16:00:00.000+01:00

un secret
es una veritat perenne

jo

2009-03-18T22:26:00.008+01:00

Curiosa aquesta reflexió sobre l'escriptura del jo. M'ha agradat l'ampli mostrari d'opcions que dóna i he buscat les semblances de com discretament ho aplico aquí.

i el meu jo quin seria?

un jo probablement desitjat
un jo en un mirall
un jo de conte
un jo nudista pero amb ulleres de sol i barret
un jo real en l'absurd

......................................................................................................

El yo

Hace unos meses salió un monográfico en este suplemento titulado: Escribo sobre mí. La autoficción marca la literatura en castellano. El primer artículo se denominaba 'El yo asalta la literatura'. Se trataba de señalar una orientación de la narrativa actual en una serie de autores, entre los que se encuentran Vila-Matas, Esther Tusquets, Cristina Grande, Julián Rodríguez, Gonzalo Hidalgo, Juan Cruz, Soledad Puértolas, Manuel Rico, etcétera.

Estoy totalmente de acuerdo con esa nueva veta, cada vez más extendida e intensiva de la literatura del yo. Sin embargo, me gustaría puntualizar sobre ese hipotético "yo", puesto que siempre hay que añadirle un adjetivo.

Hay literatura del yo a través de la ocultación -en parte- de lo que es el yo real, para crear el yo con el que uno se identifica. Por supuesto que se trata de literatura del yo, pero en este caso del yo deseado.

El yo histórico está constantemente en nuestras novelas, el tiempo pasado se presta a desvestirnos en la literatura sin problema alguno. Existe pues mucha literatura actual del yo histórico.

Otra de las formas en que se manifiesta el yo es fragmentado a través de los múltiples espejos, que son los personajes. Cada personaje porta una o varias vetas del autor. Es también literatura del yo, pero de un yo disperso.

Está el yo de las autobiografías de ficción, en donde uno mezcla el yo real y el que uno desea a través de contar y fabular sobre uno mismo, es un yo mitificado. Y este yo es el mismo de las autobiografías, puras y duras. Pues son el resultado de seleccionar los hechos que al autor le interesan para configurar el yo que le conviene. En una entrevista a Alfredo Landa en EL PAÍS, se le preguntaba acerca de la misma: "¿Es un strip-tease?". Y respondió: "No, coño, lo hago totalmente vestido. Cuento todo lo que puedo contar, lo que debo contar".

Y termino con el yo del subconsciente, cuando escribimos de forma más o menos automática. Quizá sea ése el yo más real, pues uno no controla la escritura, y por lo tanto no condiciona a ese yo con el que se identifica de cara a la galería. En este caso tengo que contar una anécdota: hace unos meses he publicado Con olor a naftalina. Es una novela-trance, en el sentido de que mi yo racional ha intervenido muy poco en el proceso de la misma. Por lo tanto, nunca creí que yo estuviera presente en esa novela llena de tabúes. Pues bien, hace poco tiempo, Enrique Vila Matas -que la ha leído- me decía de ella, entre otros temas: "Entendí más cosas de ti...". Entonces me di cuenta de que mi yo se había colado en la misma, sin yo haberlo advertido.

A lo que quería llegar: ¿existe la literatura del yo sin más...? No. Y es que siempre al escribir se selecciona, y esa selección se hace con un criterio, y es impedir que no se exhiba en cueros el yo real, pues nunca nos queremos desnudar por completo. Tapamos las partes pudendas.

Por tanto, existe, sin duda, la literatura del yo, pero del yo "adjetivado" con tanga. Obvio.

Juana Vázquez es catedrática de Lengua y Literatura, periodista y escritora. Su último y reciente libro, la novela Con olor a naftalina (Huerga & Fierro). En primavera publicará El Madrid cotidiano del siglo XVIII (Endymión).

......................................................................................................
Diari "El País"
17/01/2009