ciència ficció

sensible i reflexiva

" a la terra, la vida mai no va saber trobar el camí bo. La ciència va créixer massa depressa i ens va deixar enrere, i la gent es va perdre en un batibull mecànic, com nens amb sabates noves: aparells, helicòpters, coets... Donaven importància a coses que no en tenien. Donaven importància a les màquines, per comptes de donar-la al fet de dominar-les. "

Les cròniques marcianes (1950)
Ray Bradbury

bústia

replena
de papers que parlen d'ahir
memòria de paper impresa
números
trucats
gastats
comprats
perduts
que no em serveixen per res

i entremig
insòlitament
una cartulina estampada
on hi ets tu
desde molt lluny
rera una foto en blanc i negre

dues paraules a mà
i el teu nom
parlen del present distant
testimoni
del meu futur incondicional

de fons

llavis inflats
vermells
desdibuixats
grossos i escaldats
descansant d'estimar

veus que parlen
i pinten el fons
s'escampen per tot arreu
imposen aquest buit
que fa mandra omplir

quieta, tapada
però nua per dins
arrencada del plaer
esperant un dolç final
oblidada
per l'amor d'un passat

si aquest buit es gran
perquè pesa tant?

dormint

aquets dies resto dormint
descanso d'un nosequé
en blanc
o plena de colors?

m'alegra i m'allibera
però tinc rencança
per tornar
i no oblidar

m'agrada trobar-m'hi
sencillament no falla mai

art

davant d'ell
torno a ser verge de criteri
esperant tot el que em pugui oferir
donant el que no imaginava

terrat

acostumada a l'1 i al 2
avui he pujat al 9
on gairabé es toca el cel
i la ciutat segueix vivint abaix

un lloc on recordar
les ciutats que he passejat

antiarrugues

només em queda 1 minut
per deixar de ser jove

post-post: és curiós com amb el pas del temps la paraula "jove" s'ha anat dilatant, em dóna la sensació de que ara tothom es "jove" tingui 15-20-30-40-50 anys, i encara es més cínic quant ens vénen elixirs de joventut. Per mi, quant era jove, els joves eren aquets.