obssessió

el meu cos va reaccionar, així va ser, simplement una primera imatge, una mirada i va passar a ser dins meu. ulls foscos expressius, mirada directe, cabell lleugerament llarg per ser home, ondulat amb canes espontánees, un nas gran que marcava la verticalitat de la cara i una perilla que envoltava la seva boca de llavis prims. 3 hores de gravació que es convertirien en una setmana eterna de treball mercenari. 3 hores que s'havien de convertir en 30 minuts, en una pàgina dinA4, en una frase. i ell era allà, parlant en una pantalla plana i jo escoltant-lo atentament amb cascos a les orelles...una frase, dos....l'aturava i continuava ... somreia i parlava i els seus ulls s'obrien més per marcar la passió d'allò que deia. un primeríssim primer pla davant meu, detallava descaradament la forma dels seus llavis, com la llengua a vegades hi apareixia tímidament per tornar-se a amagar. el seu to de veu, les pauses que allargaven les frases i com les feia més intenses en un raonar armònic per marcar la passió del que sentia o havia viscut. la seva veu s'anava ficant dins meu, reconeixía les seves faltes fonètiques, les vocals sonores de la seva rialla... no en sabía res d'ell, però mica en mica, dia rere dia m'el vaig fer meu. només l'escoltava a ell, 8 hores al dia, el seu guió ja me'l sabia de memòria, i res em podia parar a tot el que sentía per ell... un desig irrefrenable gairabé obssessiu com un encanteri.

després d'analitzar cada una de les seves respostes, ja em podia imaginar quin tipus de menjar li agradava, que acostumava fer els diumenges per la tarda, com es deien els seus fills, on va ser per últim cop de vacances, quina secció del diari l'hi interessava més o quina música escoltava abans d'anar dormir... deduccions i fantasies que apareixíen després de passar tot el dia amb ell i que m'enportava més enllà d'aquella pantalla plana.

i a una hora de la tarda llarga quant encara ajustava petits detalls sonava el telèfon. la insistència dels rings em van fer despenjar el telèfon comprovant de que era l'única que quedava davant la taula. per la primera paraula que va dir, vaig saber que era ell. tot el meu cos va tornar a reaccionar, inmediatament vaig afluixar la música, em vaig reaseure a la cadira i em vaig quedar mirant la taula com si tingués una visió en blanc. en la distància professional però amb la pell latent vaig respondre-li el que vaig poguer de les seves preguntes. el tenia allà, a l'altre costat, demanant-me, parlant-me i jo només l'escoltava però podia veure perfectament quina cara feia en aquell moment i de quina manera recolzava el cap en el telèfon. el seu to inquiet mica en mica va canviar en tranquilitzar-se per la informació rebuda, cosa que em va fer baixar la tensió i vaig adoptar una postura més relaxada a la cadira. ara semblava que ja ens ho haviem dit tot, inclús finalment es va permetre la lleugeresa de disculpar-se per no haver parlat amb l'interlecutor adecuat,i ell va fer una pausa, un silenci, el telèfon mut ...per un moment vaig dubtar si no era jo que havia de respondre algo...i vaig sugerir un "perdona?" i ell va reaparèixer de nou, disculpant-se i em va demanar el nom, i contestant-li, em va dir, "bé doncs, gràcies i bona nit" i aquelles últimes paraules dirigides a mi van fer que finalment despertés d'aquella profunda obssessió.

kafka

"Només m'agraden els llibres que mosseguen"
Frank Kafka.

sempre penso en els molts llibres que he començat i els pocs que he acabat.