dijous, 13 de novembre del 2008

magrana

a vegades penso que la natura ens posa a proba,
perque al llarg del temps
s'ha dedicat a escampar petits tresors
que nosaltres hem de descobrir.

avui, inesperadament, n'he trobat un,
a la cuina de casa
feia tan de temps que no en menjava
que al fer el tall en sec
he tingut una deliciosa sorpresa
de veure aquella munió de robins vermells

he dedicat cura i divertiment
a treure cada un dels granets
mentres ells es colaven entre els meus dits
semblava que dansesin al so de la melodia
que entrava per la finestra del celobert

disfrutava de l'espectacle
que havia estat convidada
un moment massa màgic per ser tan quotidià

ara totes ja estaven dins del bol
la dutxa d'aiguardent i sucre les ha estabornit
i la música s'ha esvaït

4 comentaris:

Wostin ha dit...

En moments així em pregunto si hi hauria alguna forma de captar aquestes sensacions per poder-les reproduir en algun altre moment. Crec que ni una foto, ni un vídeo ho poden aconseguir: no poden captar la intensitat d'allò que no es veu, allò que ens recorre per dins.

L'escriptura n'és l'esborrany més aproximat? Jo crec que si, i n'has escrit la evidència.

Una magrana deliciosa ;)

òscar ha dit...

la magrana és fruita d'infantessa. petites perles joganeres i llampants. i l'excussa perfecte pel baptisme amb el vi ranci.

polaroid mental ha dit...

wostin,
aquesta es la meva batalla que tinc cada cop que escric un post, intentar mostrar una sensació amb paraules. El resultat pot ser el més dubtós, sobretot per qui ho llegeix.

Bon profit ;)

polaroid mental ha dit...

òscar,
la meva àvia les preparava així i jo segueixo amb la tradició familiar.