diumenge, 4 de gener de 2009

tregua

Els nostres amics ja havien marxat, curiosament aquest cop més aviat del previst, les obligacions familiars de l'endemà van escurçar la sobretaula, o poder l'atmosfera tibant que oferíem els anfitrions es va fer massa palpable. Portàvem ben bé dues setmanes pràcticament sense dirigir-nos la paraula, bé, més aviat era jo que promulgava amb el meu vot de silenci. Indignada estava de la teva aptitud tranquila i descuidada que et va fer decidir per compte teva, implicant-me directament a la meva. Rucades de les agendes que no es concorden o prioritats involuntàries, el cas es que la teva indiferència davant de la situació em va ferir. Tot i acceptar la teva relliscada, no entenies la meva exagerada reacció, la pilota anava de banda a banda i el partit mai s'acabava, així que finalment la meva pilota va quedar per perduda i l'orgull la va tancar amb banda. Durant aquets dies, has intentat salvar la tregua, però les meves respostes eren escuetes i seques davant la teva acció tranquil.la. I així, estic, dues setmanes després, sense practicament saber res de tu, una pared entre quatre pareds, conviure amb distància, conviure perque sí. Mentres, per dins el meu cos es remou, no soporto estar així amb tu, desitjar-te i no poder-me acostar... m'arrossego per la casa, evito mirar-te als ulls i fins i tot ja fa un parell de dies que ets tú l'indignat del meu caràcter negat.
La casa torna a estar buida i amb moviments mecànics i silenciosos anem recollint la taula. Em fas un comentari del vi, encara en queda una mica i l'acabes omplint a les nostres copes. En Charlie, continua tocant, qui el para aquest, i tu, seus al sofà descalçan-te deixant anar les bambes per allà. Mentres jo vaig al lavabo, em resituo i vaig pensant: el meu camí ara és el del llit, a llegir, evitar el sofà, evitar estar amb tu, castigar-te...deixar-te allà tot sol com tu en el seu moment vas decidir..., em rento la cara i les dents....tiro de la cadena i surto, et trobo allà assegut mig estirat, amb la copa a la mà... et miro i em mires, i vinc cap a l'altre punta del sofà a seure'm. Deixo caure les sabates i poso els peus recollits al sofà. M'atanso per agafar l'altre copa i en faig un glop. I allà em quedo, pensant, en que ja en tinc prou d'aquest fred, d'aquest gel que m'envolta, m'importes massa com per callar tan de temps. Et sorpren que hagi arribat fins allà, i em preguntes si és la lluna que està en quart creixent, la meva resposta continúa essent freda, tampoc em regalaré, estic aquí amb tu, però, parlem del que no vols parlar? Es així com evites els problemes? una xorrada? per a tú o per a mi? d'acord es una xorrada, pero és meva i per tant compta, com compta que tú, ni hi penssesis que pogués arribar-ho a ser. Bang!.... silenci final...tot dit?....en charlie acaba els últims acords, muts, respirant, separats, així entra la Simone i ella es fa escoltar. Hauria de marxar, pero no puc, no vull, estic massa dolguda, una altra nit sola, no, t'espero el que fagi falta, la nit ja s'ha allargat molt, ja no em ve d'aquí, vull estar amb tu, vull tornar amb tu. Potser es la Simone que em fa sentir així, pero em deixo anar per la seva veu, em sento com ella, sóc jo la que canta. M'acosto al teu costat, i arrepenjo el cap al teu braç, callem i escoltem, poder així millor, no dir res més, ja no cal, no en sortirà res més de bo, jo vull de tu, únicament això, tu i res més. M'acabo l'ultim glop de vi i deixo la copa, atanço la meva mà a la teva i com sempre, està calenta i dura. Et noto distant, n'he fet un gra massa, estupidessa de caràcter, sóc així i ho sento, vaig a buscar el teu perdó, giro el meu cap poc a poc per lliscar els meus llavis al teu coll. Segueixes inmòvil, m'acosto a la teva orella, la mimo i l'acaricio i et dic l'únic que et sé dir, et gires i ens trobem amb la boca, plenament, lentament, poc a poc, finalment podem tornar a ser l'un part de l'altre. M'assec sobre teu i t'envolto amb els meus braços, no et vull deixar anar ara que per fi et tinc, m'oblido de l'ahir i em regalo per tornar-te a sentir. Les mans freguen la pell que es descobreix per sota la roba mentres les nostres boques ja no es volen separar. Ens alliberem de tot el que ens molesta, ara ja no importen les paraules perque són els nostres cossos els que parlen amb sinceritat. Enboigeixo amb el teu alè, no puc entendre com he sobreviscut sense ell, la teva escalfor, el teu cor, tot el teu cos que ara m'envaeix. M'agafes i em retens, t'escolto arrapat a mi, tot el que em dius i tot el que em faràs i et suplico que no paris perque jo et vull encara més. Els nostres cossos es barrejen, flueixen entre els sentits més primitius, s'alimenten de petons, s'esgoten de plaer. Caldria més d'una nit per fer-te sentir tot el que t'he trobat a faltar, caldria una inmmensitat per donar-t'ho tot i desitjar que res s'acavés en aquest instant.

6 comentaris:

òscar ha dit...

no hi ha silenci més violent ni fred que el silenci dels que s'estimen. la paraula orgull hauria de ser exiliada del diccionari.
un post extraodinari

polaroid mental ha dit...

Moltes gràcies, òscar
hi han sentiments que sorprenenment només sorgeixen quant estimes algú. perque serà que orgull de per sí, ja sona malament?

El Company de Venus ha dit...

Ostres, m'ha encantat. Felicitats, sincerament, el millor que he llegit en les darreres setmanes.

polaroid mental ha dit...

Gràcies Company,
per l'infinitat de la blogesfera m'ho prenc com un cumplit ;)

El Company de Venus ha dit...

És un elogi... amb totes les de la llei.

rosseta ha dit...

Estic amb l'òscar en què la paraula orgull hauria de ser eliminada. També el que ens porta a ser ogullosos. Celebro que al final les coses sortissin bé. En els moments en què sents que perds a la persona que més estimes és quan més te n'adones de quant d'important n'és per tu. Un escrit excel·lent si senyora.