dissabte, 14 de febrer de 2009

blanc - cara A

sembla increíble, ni jo mateixa m'ho puc arribar a creure que finalment fagi aquest pas. Però és així, finalment he trobat l'home de la meva vida i no el penso deixar perdre per res del món. Tinc un home a la meva mida, incomparable, perfecte! és ell! ni jo mateixa encara m'ho crec. Quant em desperto als matins amb els ulls mig tancats encara i el vec allà al meu costat...torno a tancar els ulls i seguidament els torno a obrir per demostrar-me que no es un somni....ohh, si es que és....no ho sé, ho té tot, atent, considerat, romantic, respectuós, sensible, dolç, tranquil, delicat, inteligent...i per altra banda alhora, aventurer, inospit, divertit, vividor, creatiu, passional, esbojarrat, gamberro...tot dins d'un cos cuidat i un aspecte més que agradable....aiii, si es que l'amour! així que ja ho veieu, després d'un any i mig de viure plegats em va demanar amb totes les credencials un casori com deu mana i jo que estic així per ell, que havia de dir! i aquí em teniu feliç de camí, pujant les escales lentament per no caure, quant vec a la meva sogra que em fa un senyal a l'entrada de l'esglesia perque entri a una habitació del costat. El cor em fa un salt i penso el pitjor, que haurà passat? entro a la sala enblanquida de dalt abaix i ella, s'acosta per fer-me un petó i dir-me, ai filleta! estàs preciosa!....si però...que passa? no passa res tranquila, tot està bé, només vull xerrar d'un petit detall sobre en Francesc. Veuràs, es un pas molt important en les nostres vides (nostres?, els nervis no em van fer caure en el detall de la paraula, però aquí la cosa ja pintava malament) i cal que el donis amb plena consciència de tot el que hi ha. Veuràs en Francesc, en realitat són en Fran i en Cesc....com? i de cop apareix el meu Francesc de radera de l'armari...tranquila, nena, tot té una explicació....i aparaeix de nou un altre meu Francesc.....com??, bessons?...però qui és el meu?, reina, no t'espantis, sóm els dos, hem estat els dos durant tot aquest temps. Com? espera, pero no pot ser això, hem estat vivint junts, ho hem fet tot junts....recordes el francesc romàntic, considerat, tendre...doncs era jo.....i tu, l'esbojarrat, el passional, l'aventurer, no? pero en que s'ha convertit això?, tranquil.la nena, tot pot seguir com fins ara, si tu ho vols, nosaltres entenem perfectament que som complement l'un de l'altre i sabem viure aixi, només falta que tu també ho acceptis, fins i tot si vols que tinguem fills podràs triar qui serà el pare...no pot ser, el fran i el cesc, tots dos aquí?, i que farem, sortirem ara els tres adalt amb el capellà?, no no, tu tries qui vulguis ara, de fet pel rol tocava ara en fran i despres pel convit en cesc.....i per la nit a qui li toca? tots dos poder? ...fantàstic! tranquila, si vols podem esperar una mica...no es tan estrany hem pogut viure així durant un any i mig i tu has estat feliç, jo també, i jo també...doncs continuem-ho plegats...ningu té perque saber-ho....me'ls miro a tots dos intento veure en els seus ulls un senyal de tot el que m'ha passat i només apareix un somriure als meus llavis en sentir de fons del meu cap: dib, diririp didi, diriri di, dib, diririp, diriri di...

4 comentaris:

jaumeduran ha dit...

Doncs sí, quan una cosa funciona no cal modificar-la ni un pèl... per estrafolària que sembli.
Bon relat.
Salutacions!

polaroid mental ha dit...

ja tens raó Jaume, amb el que costa trobar una cosa que funcioni avui en dia, més val no tenir gaires miraments.
gràcies.
salutacions

òscar ha dit...

un relat molt bo i ocurrent. un perfecte happy hour en versió marit :)

polaroid mental ha dit...

moltes gràcies òscar.
totalment d'acord amb la teva definició. Pendre dos mojitos a les 7 de la tarda sóna igualment excessiu tot i que segur que algú aprofita l'oferta.