arrossejar

Ritual d'estesa d'ingredients sobre el marbre, quant un cuina sense mirar rellotges, mirant els colors i probant els sabors en un dia buit d'obligacions, després d'un bany de sol i aigua, la fresca cerveseta amb llimona curosament incorporada dóna la veu de mando en l'arrossejar.

Raig d'oli generós, entra el primer, tot brillant i parant el foc per fer jeure la ceba picant i gustosa en cru, però dolça i transparent quant el foc l'amansa lentament. Pebrots, caràcters particulars, prominents i gustosos s'entendreixen mica en mica però perseveren valents de cor fins al final.

El tomàquet aquest cop igualment accidentat, acaba incorporant-se tot desfet donant el seu to particular a la reunió. I arrriba ell, el sr arròs, és ell, simplement, tot un senyor sincer i fidel, bo al 100% que cau bé a tothom, tots l'esperen, és el gran jefe que sap el que cal fer en tot moment.

I els talls, a banda, han anat esperant la seva entrada estelar. En trossets, aparellats siguin qui siguin i vinguin d'on vinguin són rebuts com cal, saben que són la clau de l'èxit i el brou gustós i abundant, els farà nedar deixant la flaira al remenar. La fusta els anirà vigilant, marcarà el ritme de les voltes, a vegades més lent, a vegades més intens, fent una dansa inconstant, amb pauses de glops de cervesa i ametlles salades.

Últim tast, sabor de casa, toc de sal, mínima pero vital, per donar carisma, una miqueta d'allò d'allà, i anem fent xup, xup, lentament i apagant el foc, deixant descansar. Tovalles de cotó estampades, plats blancs rodons, forquilles i ganivets, copes i gots, ampolla i gerra, simetries perfectes i al ben mig l'eix de l'arrossejar.