sa hora baixa

avui
28 d'agost comença als volts de les 8:03
es ara, a sa hora baixa,
quant miro el cel
quant el dia i la nit es fonen
el sol s'enfonsa
i la llum s'apaga

m'agrada veure'l aquí
al costat de la pedra
a la ciutat, al fons del carrer
al mar, l'infinit horitzó

les criatures van a dormir
recollides cap a casa
amagant-se de les feres
que tot just comencen a sortir

es el meu moment tranquil del dia
tot passa per davant, en silenci
i ja no demano res més
el dia s'acaba, calma total
la nit mentres, espera

mandra

en tinc, la venc, la regalo
ja no sé que fer-ne
pero ja m'he acostumat a ella

avui, es aquí
al sofà,
després del dinar
del cafè i del gelat

els ulls
ja no es volen ni tancar
miren pel voltant
sense guaitar

saludo les mosques
la A i la B
i ens posem a jugar
jo no m'haig de moure
elles han de parar

per les cames jo les guanyo
elles es mouen
no hi poden fer-hi més
pero a la cara
salto amb ràbia
perque ara elles guanyen

tinc la boca seca
el gaspatxo resona
l'aigua és a taula
la mandra ni la toca

sóna un missatge
hi ha un petit impuls
pero ni això
segur que és publi
amb una mica de mandra

arrancada final

una última trucada i penjo. Contacte - cinturó - música. Arranco i deixo enrere la greixosa barcelona. 19:38, arrivaré al volt de les 9. Masses dies de distància i masses nits blanques. S'em remou l'estòmac i no puc parar de somriure sabent que estaràs allà quan arrivi. Imagino la primera imatge que veuré de tu, enmig del verd i de les pedres. Freno, no vull córrer massa, l'emoció ansiosa m'accelera, pero el seny em frena. Gasolina. Una parada. Aprofito per mirar-me al vidre...tot al seu lloc i el paio del radera comenta algo...estic tan amb les meves cabòries que no l'entenc, trec la manguera i li dedico el millor dels meus somriures....pel pitar del cotxe em sembla que té pressa. Au vés, xaval. Segueixo la carretera, i observo el cami que em mostra. M'agrada anar-lo reconeixent, descobrir que tot continúa al seu lloc: els arbres, les cases, els animals, els anuncis...cada cop el paisatge se'm fa més familiar, pujo el volum i començo a cantar. Tanco l'aire i obro les finestres, ara el cami es inevitablement més lent, pero m'agrada perque aixi ja puc sentir la frescor que es fa tan densa la primera vegada. Al girar cap a la dreta tot comença a trontollar i ara gairabé camino,el tros es farà llarg tot i que sé que queda molt poc, 500 metres, un rètol de fusta i ja hi sóc.