diumenge, 3 d’agost del 2008

arrancada final

una última trucada i penjo. Contacte - cinturó - música. Arranco i deixo enrere la greixosa barcelona. 19:38, arrivaré al volt de les 9. Masses dies de distància i masses nits blanques. S'em remou l'estòmac i no puc parar de somriure sabent que estaràs allà quan arrivi. Imagino la primera imatge que veuré de tu, enmig del verd i de les pedres. Freno, no vull córrer massa, l'emoció ansiosa m'accelera, pero el seny em frena. Gasolina. Una parada. Aprofito per mirar-me al vidre...tot al seu lloc i el paio del radera comenta algo...estic tan amb les meves cabòries que no l'entenc, trec la manguera i li dedico el millor dels meus somriures....pel pitar del cotxe em sembla que té pressa. Au vés, xaval. Segueixo la carretera, i observo el cami que em mostra. M'agrada anar-lo reconeixent, descobrir que tot continúa al seu lloc: els arbres, les cases, els animals, els anuncis...cada cop el paisatge se'm fa més familiar, pujo el volum i començo a cantar. Tanco l'aire i obro les finestres, ara el cami es inevitablement més lent, pero m'agrada perque aixi ja puc sentir la frescor que es fa tan densa la primera vegada. Al girar cap a la dreta tot comença a trontollar i ara gairabé camino,el tros es farà llarg tot i que sé que queda molt poc, 500 metres, un rètol de fusta i ja hi sóc.