dijous, 28 d’agost del 2008

sa hora baixa

avui
28 d'agost comença als volts de les 8:03
es ara, a sa hora baixa,
quant miro el cel
quant el dia i la nit es fonen
el sol s'enfonsa
i la llum s'apaga

m'agrada veure'l aquí
al costat de la pedra
a la ciutat, al fons del carrer
al mar, l'infinit horitzó

les criatures van a dormir
recollides cap a casa
amagant-se de les feres
que tot just comencen a sortir

es el meu moment tranquil del dia
tot passa per davant, en silenci
i ja no demano res més
el dia s'acaba, calma total
la nit mentres, espera

diumenge, 17 d’agost del 2008

mandra

en tinc, la venc, la regalo
ja no sé que fer-ne
pero ja m'he acostumat a ella

avui, es aquí
al sofà,
després del dinar
del cafè i del gelat

els ulls
ja no es volen ni tancar
miren pel voltant
sense guaitar

saludo les mosques
la A i la B
i ens posem a jugar
jo no m'haig de moure
elles han de parar

per les cames jo les guanyo
elles es mouen
no hi poden fer-hi més
pero a la cara
salto amb ràbia
perque ara elles guanyen

tinc la boca seca
el gaspatxo resona
l'aigua és a taula
la mandra ni la toca

sóna un missatge
hi ha un petit impuls
pero ni això
segur que és publi
amb una mica de mandra

diumenge, 3 d’agost del 2008

arrancada final

una última trucada i penjo. Contacte - cinturó - música. Arranco i deixo enrere la greixosa barcelona. 19:38, arrivaré al volt de les 9. Masses dies de distància i masses nits blanques. S'em remou l'estòmac i no puc parar de somriure sabent que estaràs allà quan arrivi. Imagino la primera imatge que veuré de tu, enmig del verd i de les pedres. Freno, no vull córrer massa, l'emoció ansiosa m'accelera, pero el seny em frena. Gasolina. Una parada. Aprofito per mirar-me al vidre...tot al seu lloc i el paio del radera comenta algo...estic tan amb les meves cabòries que no l'entenc, trec la manguera i li dedico el millor dels meus somriures....pel pitar del cotxe em sembla que té pressa. Au vés, xaval. Segueixo la carretera, i observo el cami que em mostra. M'agrada anar-lo reconeixent, descobrir que tot continúa al seu lloc: els arbres, les cases, els animals, els anuncis...cada cop el paisatge se'm fa més familiar, pujo el volum i començo a cantar. Tanco l'aire i obro les finestres, ara el cami es inevitablement més lent, pero m'agrada perque aixi ja puc sentir la frescor que es fa tan densa la primera vegada. Al girar cap a la dreta tot comença a trontollar i ara gairabé camino,el tros es farà llarg tot i que sé que queda molt poc, 500 metres, un rètol de fusta i ja hi sóc.