la deseperança m'omple els minuts d'hores
tan llarga es fa la teva espera
que si són dies es fan mesos
seràs aquí, tard o d'hora,
m'ho prometo i m'ho repeteixo
pero no hi ha escalfor en el meu consol
et volto constanment
dormint nua en una nit estelada
pero només tinc la gelor dels meus peus
penso de tu i et vull reviure
ets clau de la meva existència
atansa't i em deixaré estar
un raig em fa suspirar
i et crec tan aprop
sols un minut d'alegria
estiu, t'espero repetidament
junts tornarem a ser
fins que marxis sense mes
divendres, 16 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Brillant. Quan l'estiu la llegeixi, s'ho repensarà abans de tornat a partir ;)
Si no fos per la delicadesa del moment, no entendria com he aguantat tants dies sense polaroid mental.
wostin
moltes gràcies, ell sempre em diu que l'acompanyi al tròpic, però que hi faré jo tot el dia menjant cocos?
la gràcia de les polaroids es que queden aqui arxivades, i pots disposar d'elles quant vulguis.
m'alegro de tornar a llegir la teva.
Publica un comentari a l'entrada