Sóc aquí, per donar testimoni d'una gran altra òpera d'amor. Cadascú llueig fantàsticament en el seu paper: els recent casats exhibint l'amor oficial, els casats restregant l'amor perdurable, els casats i amb fills l'orgull del fruit del seu amor, els avis l'eternitat de l'amor,i fins i tot, les parelles enamorades mostren amb ànsia ser el següent relleu. I jo aquí, entre tota aquesta vegenada d'amor salsitxer, arrossegada per les banyes i essent la singular entre tanta dualitat.
M'he arrancat la pell per venir fins aquí, disposada a ser l'ombra fosca de l'obra. Cal que hi sigui? els rols socials no són sincers, les tradicions menys. Somriures aquí, paraules boniques allà i petons a dojo, per sota l'esquena els murmuris dels secrets. Les veus s'atansen i les copes són les que responen, ni vull pensar en el que dic, tot plegat es una gran bajanada. Del millor que en treuré de tot això: unes sabates de taló que em destrossen els peus i un fantàstic vestit vermell que gairabé em fa sentir com la meuca de la veïna del tercer. Moment solemne, de peu dret, segona escala, costat dret, un somriure dibuixat i nervis finals. Germà per una vegada a la vida et donc tots els honors perque que em fagis els cuernos, no germaneta, aquí no hi han cuernos, el que tens són ales, l'únic que has de fer es començar a volar.
dissabte, 14 de febrer del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
En aquest retrat perfecte només t'hi faltaven els solters... que es miren amb un somriure babau als recent casats.
Detesto aquests jocs d'aparences, d'aquí en deu sortir el "nosequè" que ens fa sentir còmodes o no en un grup de gent.
Moltes felicitats, i que arribis/eu molt amunt ;)
wostin,
és l'efecte del síndrome del cor trencat, només veus parelles enamorades per tot arreu.
Publica un comentari a l'entrada