divendres, 6 de febrer del 2009
música abstracte
16:35 Encara estic aquí al local d'en G esperant a que la màquina fagi la seva feina. Mentres espero, reordeno l'agenda i demés paperassa. Venir a passar la tarda a cal G, sempre es com una "petita" escapadeta a la "sala màgica" del parc d'atraccions. A en G li agrada treballar amb la música 5 punts per sobre del volum que jo escoltaria, gairabé podriem dir que la música forma part de la decoració. El seu repertori es tan eclèctic i variat, que mai el pots arrivar a etiquetar i sempre et sorpren amb una del revès. Avui, però, no sé perquè, la música es diferent, o no... sona un piano, una melodia clàssica, no podria definir l'autor...chopin, mozart...no hi entenc, pero sí que algun cop l'he escoltada. Aparentment, tot i estar en un volum elevat, m'hés bastant fàcil abstraurem de la música i seguir la feina amb en G, però, ja fa 15 minuts, i en aquesta espera buida, que mica en mica, les notes individuals del piano han anat entran en mi, sonen dins meu i és ara que han fet parar tot el que feia per sentir com em golpeja. Sona insistentment, suaument, sense pausa. Es molt extrany, fa mitja hora l'escoltava igual i no li he prestat gens d'atenció, pero mica en mica l'he sentida i ara em té totalment hipnotitzada. Com ho ha fet? no ho sé...Únicament ha anat sonant, no la puc tararejar, no la puc seguir, simplement ella ha entrat dins meu i m'ha fet sentir....tristesa, no, alegria, tampoc, melancolia, no, emoció, si, pero de què? tan abstracte es la música que no trobo paraules per descriure-la?
Etiquetas:
en 1ª persona,
moments,
música,
paranoies
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
la música mana dins del cos.
diuen que és terapèutica i, a mi, cada matí em cura de la mandra.
òscar,
sería practicament impossible viure sense música
Publica un comentari a l'entrada