dissabte, 28 de març de 2009

foc

una casa de pedra gelada
fora de cobertura
ens converteix
en nàufrags de ciutat

busquem un forat
unes branques i uns branquillons
mans pelades
i jersei de dues llanes

construeixes el mikado
una capseta
i un misto
que empeny la primera flama

el fred ens enganxa
davant del foc
l'escalfor
ens retorna la vida

imperi de llum creixent
espurnes ballugueres
fusta soterrada
fum ple de missatges

cuides la flama
li dónes el que cal
confiança
de que no l'apagaràs

cara al foc
la mirada és fixa
les paraules es lliuren
per ser lentes carícies

les brases són hores llargues
dormo els ulls
i no em cal veure
sempre hi ets al meu costat

3 comentaris:

Wostin ha dit...

El foc, llum de vida.

Més emocionat del que sembla, m'has recordat el més important de tot."Que no s'apague la llum"

Preciós ;)

Wostin ha dit...

Me'n descuidava, m'agrada el color verd. Color d'esperança?

polaroid mental ha dit...

wostin,
fa molt de temps el foc era l'eix de la vida....i francament és màgic.

M'ha agradat descobrir aquesta cançó, no la coneixía, ni tampoc en Feliu Ventura.

referent al verd, d'alguna manera s'havia de notar que es primavera, no?