una casa de pedra gelada
fora de cobertura
ens converteix
en nàufrags de ciutat
busquem un forat
unes branques i uns branquillons
mans pelades
i jersei de dues llanes
construeixes el mikado
una capseta
i un misto
que empeny la primera flama
el fred ens enganxa
davant del foc
l'escalfor
ens retorna la vida
imperi de llum creixent
espurnes ballugueres
fusta soterrada
fum ple de missatges
cuides la flama
li dónes el que cal
confiança
de que no l'apagaràs
cara al foc
la mirada és fixa
les paraules es lliuren
per ser lentes carícies
les brases són hores llargues
dormo els ulls
i no em cal veure
sempre hi ets al meu costat
dissabte, 28 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
El foc, llum de vida.
Més emocionat del que sembla, m'has recordat el més important de tot."Que no s'apague la llum"
Preciós ;)
Me'n descuidava, m'agrada el color verd. Color d'esperança?
wostin,
fa molt de temps el foc era l'eix de la vida....i francament és màgic.
M'ha agradat descobrir aquesta cançó, no la coneixía, ni tampoc en Feliu Ventura.
referent al verd, d'alguna manera s'havia de notar que es primavera, no?
Publica un comentari a l'entrada