3 acords d'una guitarra inicien un clàssic
que feia molt que no escoltava
pero que no em canso d' escoltar
i mentres escolto
recordo
quant anàvem agafats de la mà del papa
que ens portava amb golondrines
a veure el mar de la ciutat
quant ens escapàvem i escoltàvem aquesta cançó
volent ser durs i no enteníem la lletra
quant un dia d'agost em duies amb moto
i sentia com casi començava a volar
tancava els ulls perque el vent no em fés plorar
i sentia com ell s'enduïa volant els meus cabells
quant érem allà
entre els vidres glaçats
analitzant la humitat relativa
i la pressió atmosfèrica
quant anàvem a fer el vermouth al porto coeli
els primers dies de sol calent de primavera
quant ens quedàvem allà mirant
com veníen les ones
esperant quina sería la que cauria sobre nostre
quant feia el llarg passeig
amb rodes de bici de punta a punta
i disfrutava olorant el salitre refinat
i es ara que penso
el temps que fa que no hi vaig
vec de lluny l'efici en vela
i el luxe opulent del mar
i penso que poques raons fan que m'hi atansi
quines històries em portarà
aquest nou rompeolas?
dissabte, 9 de maig del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
preciós el post.
el creueret, junt amb mon pare, per les golondrines el comparteixo. poc més hi he anat.
crec que al "nou" rompeolas poques històries més si escriuran. les coses noves, passada la novetat, perden caliu. ple meu gust.
gràcies òscar,
la pena que em fa del rompeolas, com molts altres llocs que es refan, es que es pensen més pels de fóra que pels de casa.
M'has fet recordar a mi també moltes coses. Gràcies.
i jo li agraeixo els meus records al loquillo.
gràcies per la visita, company
Publica un comentari a l'entrada