polaroids vitals

un cop més, internet m'ha fet conèixer tot un personatge,
Jamie Livingston, un home que es va dedicar a fer una polaroid cada dia de la seva vida. El recull de 6.325 imatges al llarg de 18 anys resulta conmovedor, preciós i únic.

simplement 5 estrelles *****

Les polaroids de Jamie Livingston

Jamie Livingston a wikipedia

plou

i surto sense
conscientment
sense abaixar el cap
i el pas tranquil

contra les pareds
ressegueixo el camí
petits sostres
de carrer sec

felicitat entre ells
que s'espatarren
provocant la pluja
i apunten cap al cel

xopa
i així és com cau
llàgrimes del cel
humitat del sentiment

ctrl Z

no voler assumir les conseqüències d'un error

artesania

Aplatanats en el sofà d'una tarda de diumenge estem circumvalant per la carretera del zapping. La mandra per seguir el repertori estrafalari ens deixa caure en un reportatge en profunditat de la feina d'un mestre luthier que fan a una televisió local. L'artesà explica els orígens de la seva feina, la tradició familiar, l'aprenentatge i com finalment ara esdevé un gran mestre luthier. Mica en mica, pas a pas, el senyor comença a explicar el seu delicat procés de treball en una oratoria seguida i pausada. Les nostres mirades segueixen allà atentes per un món totalment aliè, callats i en silenci, seguim les imatges per hipnotisme, poder perque el nostre cos no demana res més. L'home detalla l'elecció del material, la matèria prima, els tipus de fusta i com aquestes influiràn en el so final de l'instrument. Tinc el cap mig arrepenjat en el seu pit nu i per un moment desvio la mirada del mestre per fixar-me en el seu cos, tranquil i relaxat... els peus arrepenjats sobre un coixí de la tauleta, les seves cames allargades, el seu ventre.... i és així, mentres vaig veient com el mestre luthier s'ha decidit per la fusta adequada, com m'acosto més aprop d'ell. Atanso la mà suaument i m'encissa la tendresa de les formes com flueixen entre els meus dits. Escolto un lleuger comentari d'ell al qual responc en un petit murmuri. Es així com m'agrada descobrir-lo, tranquil totalment desprevingut. M'acosto encara més per utilitzar el tacte de la meva cara i sentir el seu volum. Escolto com ara el mestre luthier es dedica a preparar la fusta per la seva talla. Les mans baixen la roba que hi quedava, deixant-lo totalment nu. Així el descobreixo càlid i tendre, i l'observo acuradament mentres m'acosto amb els llavis per acariciar-lo apoc apoc. Es delicat i cal tenir cura: de dalt abaix, notant la pell fina als meus llavis, el vaig resseguint sense pressa, fent petites besades. Mica en mica, noto el seu moviment. El seu creixament poder és més ràpid que els meus moviments, pero prossegueixo el meu ritme religiosament pero aquest cop deixo que els meus llavis s'obrin lleugerament per així poder fer un petit tast del seu sabor. Com el mestre artesà, cal tenir templança i no deixar cap racó, respiro profundament per enviagrar-me del seu olor que m'altera els sentits. Ell acosta una mà als meus cabells i m'els acaricia, jo, aquest cop, obro més els llavis, mica en mica , tendres, ressegueixen tot el seu gruix deixant una petita petjada humida. El mestre segueix amb el seu estri entre mans donant forma a la fusta....jo en canvi tinc les mans reposades, és un requissit especial: utilitzar el tacte sense mans. Encara no està encetat però ja el noto tivant, impacient per disfrutar, escampo la llengua tendra i grossa, seguint el mateix ritme, recorreguts lents però intensos. Ell disfruta i m'acosto per descobrir-lo, per tastar-lo i recrear-me talment com si fos un caramel brillant i lluent. I de lluny encara vec al luthier passant la mà per la fusta, comprovant el tacte amb els dits empolsats de fusta...i jo que m'escorro per possar-me entremig de les seves cames per així poder tenir més facilitat de moviments. El tinc allà potent i exultant, res el fa reconeixible en com estava fa uns minuts....em meravella i em deleix...es un exquisit plaer poder ara, llepar-lo repetidament, per humitejar-lo i enfonsar-li els llavis ara més consistents més llefiscosos, més oberts. La cara se m'encén i sento de lluny el fregueix de la talla del mestre. Ara els meus moviments comencen a agilitzar-se. Començo a sentir l'ànsia, per assaborir-ho tot i ja no només em conformo amb ell sinó que m'atanso a totes les zones que puc accedir-hi. Els noto durs i penjants, m'hi restrego, els llavis, la llengua, el borrisol tot mullat i em moc i els saborejo amb la llengua donant voltes i baixo més, l'obro més per arribar-hi per llepar-lo tot, sense mans la meva cara és el meu tacte . No sé on para el mestre, sento més els seus gemecs i els meus esbufecs, ell intenta fer un moviment: m'agafa les mans per fer un canvi de camí...pero jo ràpidament les deixo anar, no vull que res m'aparti d'aquest camí encés, simplement el vull més, tot per a mi sola. I es així, com ara finalment, el busco dins meu, poderós i vibrant a la meva boca. Sento el batec del seu cor entre el meus llavis i tota la consternació que sent meu cos que no pot parar de moure's, ara ja sense controlar els tempus, deixant que els impulsos ho fagin tot: una obra a punt de finalitzar.

I es que l'esclat de la plenitud del plaer contingut es la millor obra que hom pot disfrutar.

herois

cridar
per l'emoció del moment

somriure
després del plor

volar
sense horitzó

temps
que no ens perd

distància
que no ens anyora

repetirem
infinitament

Tot escoltant "Heroes" de David Bowie una nit tornant cap a casa a un volum de 12 punts.