dimecres, 3 de març de 2010

vestit

i cada dia el vec, passant per davant, desde el primer dia, allà penjat, en una pared de 3,5x2, sobre un fons marró xocolata, i es únic, entremig de les teles que pengen a banda i banda, entre els altres vestits que porten les maniquís de l'aparador, sembla lleugerament oblidat, però, no, sap molt bé el lloc que ocupa, fer visible lo invisible. Un tall perfecte, tirants amples, escot en pic, cenyit en cos, lleugerament acampanat al baix, a l'alçada de genolls, textura suau, lleugera, que acompanya al pas, que s'adapta al cos, un color blanc de fons, taques càlides de color que s'esvaeixen amb un contrast mínim de negre vibrant... i no es pecat, pensar ara sota l'abric i la humitat, com sería caminar amb un vestit així, una nit de juliol fantàstica, amb una pell enfosquida després d'un bany de sol i d'aigua salada, amb els cabells encara humits deixats anar, amb unes sandàlies fosques, un bolso de mà, perque no li cal res que li pengi al costat, un lleuger dual dorat entremig del cabell i un suau perfum dolç, per vestir l'aroma. I amb un vestit així, qui no es pot sentir meravellosa notant tots els seus efectes? Caminant, disfrutant el seu tacte amb la pell, observant les mirades atacades que es creuen al pas, com les portes s'obren automàticament i la veu del llop es transforma en melosa i dolça... sentir-lo així no val els cents d'euros que marca l'etiqueta impresa...llàstima que només sigui un número el que ens separi... sols és un petit del.liri provocat pel fred etern del carrer i uns insultants aparadors plens de calor.