alçant la mirada m'he sorprés
no es la teva hora
m'extranya que hi siguis.
i ningú no em diu res
o només sóc jo la que et veu.
així és la fortuna del secret
perque avui, has volgut ser
una lluna de dia
dilluns, 9 de març del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
no has vist visions. molt cops hi és però la gent no aixequem la vista creient que el qui hi veurem sempre és l'obvi
Estic d'acord amb l'òscar. Per quin motiu la inèrcia ens duu a caminar mirant al terra?
Jo recordo quan fa uns anys vaig alçar la vista enlaire i em vaig quedar embadalit davant el nou paisatge urbà. Ara en soc addicte. Com a metàfora això seria vàlid, però no és el cas :P
òscar:
tens raó òscar, mirem sense mirar, mirem presuposadament.
wostin:
Badar es la millor manera de mirar. Descobreixes de tot!
Sí, jo de per si també estic bastant a la lluna. I la "lluna de dia" també em crida molt l'atenció sempre que la veig.
t'entenc jaume, la lluna és un bon lloc per passar-hi l'estona, i em sembla que no n'hi ha gaires que ho hagin descobert ;)
Publica un comentari a l'entrada