dilluns, 9 de març del 2009

lluna

alçant la mirada m'he sorprés
no es la teva hora
m'extranya que hi siguis.

i ningú no em diu res
o només sóc jo la que et veu.

així és la fortuna del secret
perque avui, has volgut ser

una lluna de dia

5 comentaris:

òscar ha dit...

no has vist visions. molt cops hi és però la gent no aixequem la vista creient que el qui hi veurem sempre és l'obvi

Wostin ha dit...

Estic d'acord amb l'òscar. Per quin motiu la inèrcia ens duu a caminar mirant al terra?

Jo recordo quan fa uns anys vaig alçar la vista enlaire i em vaig quedar embadalit davant el nou paisatge urbà. Ara en soc addicte. Com a metàfora això seria vàlid, però no és el cas :P

polaroid mental ha dit...

òscar:
tens raó òscar, mirem sense mirar, mirem presuposadament.

wostin:
Badar es la millor manera de mirar. Descobreixes de tot!

Anònim ha dit...

Sí, jo de per si també estic bastant a la lluna. I la "lluna de dia" també em crida molt l'atenció sempre que la veig.

polaroid mental ha dit...

t'entenc jaume, la lluna és un bon lloc per passar-hi l'estona, i em sembla que no n'hi ha gaires que ho hagin descobert ;)