llavis inflats
vermells
desdibuixats
grossos i escaldats
descansant d'estimar
veus que parlen
i pinten el fons
s'escampen per tot arreu
imposen aquest buit
que fa mandra omplir
quieta, tapada
però nua per dins
arrencada del plaer
esperant un dolç final
oblidada
per l'amor d'un passat
si aquest buit es gran
perquè pesa tant?
dilluns, 22 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
et felicito PM per aquest "descansant d'estimar" que m'ha deixat tanta estona bocabadada... retrat sublim d'un desgast!
gràcies Honky, el teu comentari, amb "sublim", si que em deixa bocabadada
Sols és una teoria, però crec que el buit cmença a pesar des del punt que es constitueix, quan desapareix allò que fins aquell moment impedia que existís.
estic plenament conforme amb la teva teoria, wostin
Publica un comentari a l'entrada