únic i irrepetible
on es creuen les intencions
i es troben les emocions
un instant
per a tothom
dimarts, 23 de desembre del 2008
dissabte, 20 de desembre del 2008
LLiçonETRA
Molt instructiva la columna d'en Lluís Tort al suplement de cultura de l'AVUI, em quedo amb aquestes dues premises:
"Escrivim allò que ens agradaria llegir, si en som capaços i si ho fem amb llibertat"
“M’importa gaire, tot plegat?”
i la meva conclusió final:
"a partir d'aquí tot és possible"
......................................................................................................
LLiçonETRES d'en LLuís Tort
"Com puc saber si ho faig bé?
Si et poses a escriure, hi aboques el que vols expressar i quan ho rellegeixes et sona rodó, et fa sentir segur, fins i tot t’euforitza, és que ho has fet bé. Però aquestes sensacions solen o poden esmicolar-se quan intentes corroborar-les amb l’opinió dels altres. Perills de creuar fronteres. Per tant, la pregunta s’hauria de matisar: ho faig bé... segons la valoració de qui?
En lectures posteriors, els textos apareixen tacats de dubtes, esquitxats de mediocritat. Amb moderació, això és profitós. Tot depèn de la teva autoexigència, del teu esperit crític. Si són gaire elevats, et costarà considerar un text com a definitiu. I això no sempre és sinònim de qualitat, també ho pot ser de falta de maduresa.
Escrivim allò que ens agradaria llegir, si en som capaços i si ho fem amb llibertat (descarto obres creades amb una premeditació comercial). T’has de quedar amb la sensació més íntima i sincera i pensar que el fet que (gairebé) ningú comparteixi el teu entusiasme no significa forçosament que no tinguis talent, de la mateixa manera que vendre milers d’exemplars no garanteix la qualitat de l’obra o de l’autor, prou que ho sabem. La confiança en un mateix de vegades s’aconsegueix, però sol ser efímera. Divideix i guanyaràs.
Pregunta’t: “Escric bé?”. Però afegeix: “Em sé vendre?”. “La meva obra té lloc al mercat?”. “Que l’editor tingui la paella pel mànec el priva de ser imbècil?”. “M’importa gaire, tot plegat?”. "
Diari AVUI, suplement de Cultura
Dissabte 13 de desembre del 2008
"Escrivim allò que ens agradaria llegir, si en som capaços i si ho fem amb llibertat"
“M’importa gaire, tot plegat?”
i la meva conclusió final:
"a partir d'aquí tot és possible"
......................................................................................................
LLiçonETRES d'en LLuís Tort
"Com puc saber si ho faig bé?
Si et poses a escriure, hi aboques el que vols expressar i quan ho rellegeixes et sona rodó, et fa sentir segur, fins i tot t’euforitza, és que ho has fet bé. Però aquestes sensacions solen o poden esmicolar-se quan intentes corroborar-les amb l’opinió dels altres. Perills de creuar fronteres. Per tant, la pregunta s’hauria de matisar: ho faig bé... segons la valoració de qui?
En lectures posteriors, els textos apareixen tacats de dubtes, esquitxats de mediocritat. Amb moderació, això és profitós. Tot depèn de la teva autoexigència, del teu esperit crític. Si són gaire elevats, et costarà considerar un text com a definitiu. I això no sempre és sinònim de qualitat, també ho pot ser de falta de maduresa.
Escrivim allò que ens agradaria llegir, si en som capaços i si ho fem amb llibertat (descarto obres creades amb una premeditació comercial). T’has de quedar amb la sensació més íntima i sincera i pensar que el fet que (gairebé) ningú comparteixi el teu entusiasme no significa forçosament que no tinguis talent, de la mateixa manera que vendre milers d’exemplars no garanteix la qualitat de l’obra o de l’autor, prou que ho sabem. La confiança en un mateix de vegades s’aconsegueix, però sol ser efímera. Divideix i guanyaràs.
Pregunta’t: “Escric bé?”. Però afegeix: “Em sé vendre?”. “La meva obra té lloc al mercat?”. “Que l’editor tingui la paella pel mànec el priva de ser imbècil?”. “M’importa gaire, tot plegat?”. "
Diari AVUI, suplement de Cultura
Dissabte 13 de desembre del 2008
Etiquetas:
lectures
dimarts, 16 de desembre del 2008
la no-festa
-hola?
no hi ha llum, pero la porta no està tancada amb clau, que extrany........silenci de tacons pel passadís.....sort que encara no ha arribat, si m'afanyo poder encara tindré temps de preparar alguna cosa, bé de moment, em posaré una mica de vi i pararé la taula.
--S O R P R E S A !
--F E L I C I T A T S !
-ehh? qui sou? que hi foteu a casa meva?
--hem vingut a celebrar el teu aniversari!
-si, ja,
-però de què, com?....
-d'acord, es una broma....val, ja podeu apagar les càmares.
desde luego, cada dia més penjats, pero que s'han pensat aquests, es deuen estar mofant de mí al lavabo, es que no ho soporto...
-ei, no em seguiu i marxeu d'aquí, això no és una festa!...o almenys no és la meva festa, jo no tinc res que celebrar amb vosaltres!
--t'equivoques de pe a pa....fixa't bé, segur que has tingut un moment de la teva vida dedicat a nosaltres....no t'enrecordes?
-com?
--sí, de mí, per exemple "diga, diga, buenos dias"
-mari?
--siiii!
-no fotis, que bo! jajajajajaja, ets tu! saps que et feia més gran?
--el telèfon sempre et posa anys....jajajaaa
--i de mi no t'enrecordes? un 23 de gener a la linia 3 de plaça Espanya
-deu méu, si, crec que sí, vas ser tú que em vas collir del terra quant vaig caure per les escales i em vaig trencar el lligaments del turmell...ostres farà 10 anys? com passa el temps!
--el teu peu bé?
-si, si gràcies, ...ara ja gairabé es nou
--jo també volia venir, bonica...felicitats
-sr. rafel! les seves truites amb julivert eren les millors del món!, em pensava que s'havia mort...
--gairabé he mort, ja no treballo...ja no sóc a la veu de la gent
-no digui això home!, el seu nom sempre rondarà pel barri
-i tu? i tan que et conec...tantes vegades que ens em creuat
--i mai ens em saludat
-però ens hem mirat
--m'agrada sentir-te la veu
-m'agrada poder-te dir hola
--fiu! fiu! fiu!
-noooo, noooo, no pot ser! Ana, anina!
--felicitats!
-com has crescut!, pero si em treus un pam! que guapa, la meva nena!
--lailarí, lailaró!
-i tu?
-- :)
-ah! es clar, no parles, millor així, tú sempre tan aguda
-- ;)
-el rosa no ha perdut gens...quin sabó utilitzes?
--hola, nosaltres també hi volíem ser-hi
-i qui sou?
--sóm de l'associació de veïns que et robem l'ADSL
-ah!, fantàstic!
--només et volíem agraïr la teva desinteressada obra, pensa que per tots nosaltres, internet és gairabé més important que la tele.
-de res, m'imaginava que algú hi hauria pero no em pensava que fóssiu tants,tranquil, en el fons, m'encanta que estafeu a Telefònica
--només et voliem demanar un favor,
-un altre?....i doncs?
--si us plau, no apaguis el mòdem per la nit....molts de nosaltres es l'únic moment del dia que tenim
-ja, bé...no patiu, així ho faré,
--hola
-a tu si que t'he d'agraïr, que hagis escrit la cançó dels meus somnis
--felicitats
-et seguiré escoltant, delafé, i si potser desde la platja, millor que millor.
-bé no sé com heu vingut a parar aquí,
no sé si ha estat gràcies a la copa de vi,
pero moltes gràcies .....
--diing, donnng---
-i ara qui serà?
no hi ha llum, pero la porta no està tancada amb clau, que extrany........silenci de tacons pel passadís.....sort que encara no ha arribat, si m'afanyo poder encara tindré temps de preparar alguna cosa, bé de moment, em posaré una mica de vi i pararé la taula.
--S O R P R E S A !
--F E L I C I T A T S !
-ehh? qui sou? que hi foteu a casa meva?
--hem vingut a celebrar el teu aniversari!
-si, ja,
-però de què, com?....
-d'acord, es una broma....val, ja podeu apagar les càmares.
desde luego, cada dia més penjats, pero que s'han pensat aquests, es deuen estar mofant de mí al lavabo, es que no ho soporto...
-ei, no em seguiu i marxeu d'aquí, això no és una festa!...o almenys no és la meva festa, jo no tinc res que celebrar amb vosaltres!
--t'equivoques de pe a pa....fixa't bé, segur que has tingut un moment de la teva vida dedicat a nosaltres....no t'enrecordes?
-com?
--sí, de mí, per exemple "diga, diga, buenos dias"
-mari?
--siiii!
-no fotis, que bo! jajajajajaja, ets tu! saps que et feia més gran?
--el telèfon sempre et posa anys....jajajaaa
--i de mi no t'enrecordes? un 23 de gener a la linia 3 de plaça Espanya
-deu méu, si, crec que sí, vas ser tú que em vas collir del terra quant vaig caure per les escales i em vaig trencar el lligaments del turmell...ostres farà 10 anys? com passa el temps!
--el teu peu bé?
-si, si gràcies, ...ara ja gairabé es nou
--jo també volia venir, bonica...felicitats
-sr. rafel! les seves truites amb julivert eren les millors del món!, em pensava que s'havia mort...
--gairabé he mort, ja no treballo...ja no sóc a la veu de la gent
-no digui això home!, el seu nom sempre rondarà pel barri
-i tu? i tan que et conec...tantes vegades que ens em creuat
--i mai ens em saludat
-però ens hem mirat
--m'agrada sentir-te la veu
-m'agrada poder-te dir hola
--fiu! fiu! fiu!
-noooo, noooo, no pot ser! Ana, anina!
--felicitats!
-com has crescut!, pero si em treus un pam! que guapa, la meva nena!
--lailarí, lailaró!
-i tu?
-- :)
-ah! es clar, no parles, millor així, tú sempre tan aguda
-- ;)
-el rosa no ha perdut gens...quin sabó utilitzes?
--hola, nosaltres també hi volíem ser-hi
-i qui sou?
--sóm de l'associació de veïns que et robem l'ADSL
-ah!, fantàstic!
--només et volíem agraïr la teva desinteressada obra, pensa que per tots nosaltres, internet és gairabé més important que la tele.
-de res, m'imaginava que algú hi hauria pero no em pensava que fóssiu tants,tranquil, en el fons, m'encanta que estafeu a Telefònica
--només et voliem demanar un favor,
-un altre?....i doncs?
--si us plau, no apaguis el mòdem per la nit....molts de nosaltres es l'únic moment del dia que tenim
-ja, bé...no patiu, així ho faré,
--hola
-a tu si que t'he d'agraïr, que hagis escrit la cançó dels meus somnis
--felicitats
-et seguiré escoltant, delafé, i si potser desde la platja, millor que millor.
-bé no sé com heu vingut a parar aquí,
no sé si ha estat gràcies a la copa de vi,
pero moltes gràcies .....
--diing, donnng---
-i ara qui serà?
Etiquetas:
en 1ª persona,
música,
paranoies
divendres, 12 de desembre del 2008
la M
mareig de muntanya russa
misteri del mag
murga del mico
medicina del malalt
mama de la mama
la més ample
la més repetida
la més gustosa
amb els ulls tancats
sóna més endins
misteri del mag
murga del mico
medicina del malalt
mama de la mama
la més ample
la més repetida
la més gustosa
amb els ulls tancats
sóna més endins
Etiquetas:
abecedari,
fotolletra,
minims
dimecres, 3 de desembre del 2008
horroris laboralis
hores intempestives
mails creuats
correccions recorregides
trucades perdudes
pilotes fora
entrades impuntuals
maldecaps impresentables
papers perduts
informació bloquejada
impertinències locals
silencis ganduls
delegacions globals
butxaques petites
monedes gegants
amb una cullerada de tendresa al dia
ben segur que la meitat no hi foren a la llista
mails creuats
correccions recorregides
trucades perdudes
pilotes fora
entrades impuntuals
maldecaps impresentables
papers perduts
informació bloquejada
impertinències locals
silencis ganduls
delegacions globals
butxaques petites
monedes gegants
amb una cullerada de tendresa al dia
ben segur que la meitat no hi foren a la llista
Etiquetas:
paranoies
diumenge, 30 de novembre del 2008
dissabte, 22 de novembre del 2008
aquells meravellosos anys
...aquesta té un morro que se'l trepitja, i es que no m'extranya que tingui el cul gros, sempre fent anar el ditet "tú, fés això", "tú, vés allà" i avui m'ha tocat, "tú, vés a buscar les pilotes de volei", apa, toca't els nassos. Com a mínim a veure si pel camí vec el Cascales, em sembla que avui entrenaven a la pista de fútbol, oooauaoo, qué guapo que és! i amb aquell cos, i les esquenes amples, m'encanta... pero bueno, vec que no, a lo millor estan corrent a la vora del llac... ara juguen els iguanes a la pista, està el Jordi Marés?....sí! mmm, que mono! ui, mira han tirat la pilota fora, vaig a buscar-la i així a veure si em veu el Jordi. Ja està, meva! Jordi...on ets? bueno es igual la xuto a veure si arribo, una, dos i tres...merda! a donat a la tanca, el Pau crida "mira que ets pato", "bleeeeee! idiota!", corro i l'agafo, ara estic més aprop, la tiro amb les mans cap al Pau, el Jordi Marés em crida: "demà doble ració de colacao", si rei, el que tu vulguis, s'ha donat compte que estava allà!, fent la patosa es clar, ostres, sempre em passa el mateix, i ell au!, a fer la brometa, quant em pendrà en serio aquest element! com a mínim no va radera de la Claudia Garcia, tots els tios li van darrera, evidentment per les tetorras que té, si es que no n'hi ha cap del grup que les tingui així, i bé jo, ja no diguem, pero jo ja li regalo, es un rollo això de portar sostens, són ortopèdics, i a l'hora de córrer que fas amb elles? tu allà votant i els tios flipant! passo, millor així....i bueno, i ara les pilotes de volei on estaràn, aquets vestuaris foten un pestasso que no vegis, a la sala de material no hi són, bueno miraré allà dins a veure...."oh o ostres! perdona, no sabia que estaves aquí"...."ui quin susto!jajaja! tranquila passa, qué busques?".... ara se suposa que he de continuar amb naturalitat i no xisclar pel que estic veient...."nnno res, busco les pilotes de volei",..."estàn a l'armari, agafa les claus"..."d'acord, ara te les torno"...deu meu senyor! pero que era allò?, ostres que fort! quina titola! no pot ser allò tan fosc i pelut, buuahhh! quin fàstic! això no té res a veure amb les mingues que he vist dels nens, no pot ser que es transformi fins allò, jolin, a més el molt guarro ni s'ha tapat quant he entrat, sempre fot igual a ell li importa un bledo veure la gent despullada, quan entra als vestuaris i ens estem dutxan li recriminem que entri sense avisar-nos i totes correm a tapar-nos i ell va dient, que n'està fart de veure culs i tetes....ja!, això s'ho creu ell, pero osti, que fort! li he vist la polla, jajaja ara estem empatats, tot i que per mi, prefereixo no tornar-la a veure, i se suposa que això m'ha d'agradar dintre d'uns anys? i aquesta cosa a d'entrar dins meu? impossible! per on? bueno, ara entraré ràpid i deixaré les claus al primer banc que trobi, "té, ja està...,adeu!" "vinga, adeu" menys mal que ja s'havia posat els pantalons, a partir d'ara procuraré dir hola abans d'entrar als vestuaris,jolin, quant li expliqui a la Mireia i a la Sandra no s'ho creuràn...segur que voldràn que els hi descrigui amb pèls i senyals, i jo que els hi diré, una salsitxota penjant...amb tot de pèls per dalt...brrrr, pèls! "ja era hora, maca, pensàvem que t'havies perdut", "no, es que no les trobava, estaven tancades a l'armari de material....i he tingut que demanar les claus"...."sabeu que m'ha passat? que fort, ties! casi no m'ho crec! he vist al Vilardell en pilotes!" "queeeee! si???jajajajajaa", "pilota picada?" "si, si super fort" , "i com la té?..."
Etiquetas:
en 1ª persona
dimecres, 19 de novembre del 2008
dijous, 13 de novembre del 2008
magrana
a vegades penso que la natura ens posa a proba,
perque al llarg del temps
s'ha dedicat a escampar petits tresors
que nosaltres hem de descobrir.
avui, inesperadament, n'he trobat un,
a la cuina de casa
feia tan de temps que no en menjava
que al fer el tall en sec
he tingut una deliciosa sorpresa
de veure aquella munió de robins vermells
he dedicat cura i divertiment
a treure cada un dels granets
mentres ells es colaven entre els meus dits
semblava que dansesin al so de la melodia
que entrava per la finestra del celobert
disfrutava de l'espectacle
que havia estat convidada
un moment massa màgic per ser tan quotidià
ara totes ja estaven dins del bol
la dutxa d'aiguardent i sucre les ha estabornit
i la música s'ha esvaït
perque al llarg del temps
s'ha dedicat a escampar petits tresors
que nosaltres hem de descobrir.
avui, inesperadament, n'he trobat un,
a la cuina de casa
feia tan de temps que no en menjava
que al fer el tall en sec
he tingut una deliciosa sorpresa
de veure aquella munió de robins vermells
he dedicat cura i divertiment
a treure cada un dels granets
mentres ells es colaven entre els meus dits
semblava que dansesin al so de la melodia
que entrava per la finestra del celobert
disfrutava de l'espectacle
que havia estat convidada
un moment massa màgic per ser tan quotidià
ara totes ja estaven dins del bol
la dutxa d'aiguardent i sucre les ha estabornit
i la música s'ha esvaït
dimarts, 4 de novembre del 2008
la O
sorpresa d'entrada
rotunda i grossa es fa dir
la boca l'imita
els llavis l'encerclen
optativa o opcional
dubtosa a la ment
una solució òptima
pel número final
una piscina entre pals
on hom pot descansar
recordant l'oblit
i ocultant el passat.
rotunda i grossa es fa dir
la boca l'imita
els llavis l'encerclen
optativa o opcional
dubtosa a la ment
una solució òptima
pel número final
una piscina entre pals
on hom pot descansar
recordant l'oblit
i ocultant el passat.
Etiquetas:
abecedari,
fotolletra,
minims
divendres, 31 d’octubre del 2008
Avui, desde el Japó
Arrel de que un client nostre habia establert una relació de producció amb una empresa nipona em trobava ara de viatge cap al Japó. El meu cap, aquest cop havia decidit que havia de ser jo la que l'acompanyés en aquesta visita de cortesia per poder aprofundir en el projecte. El Japó per mi, era un gran viatge pendent, i estava realment emocionada de poder anar-hi tot i que sabia perfectament que no seria un viatge al meu aire, sinó més aviat un viatge dictatorial, on els formalismes estarien a l'ordre del dia.
Durant les llargues hores d'avió, vam estar comentant quin tipus de gent ens trobariem allà. Alguns coneguts ja hi havien estat, i molts d'ells coincidien en les característiques dels nipons: treballadors infatigables, servicials (sobretot amb els convidats), conformistes, complaents (mai diuen no), pulcres, ordenats, seriosos, respectuosos....en fi un dels parametres més importants era correspondre atentament amb el seu servei i mostrar sempre la nostra gratitud. Dit tot això, vaig pensar, que potser millor sería no xerrar massa i mantenir-me en un segon pla, si es que no hi havia un tercer. Entre tota la colònia que viatjàvem només hi havia una dona, a la que inevitablement em tocava, a part de compartir habitació, ser la "aliada" femenina de la del.legació. En certa manera, m'hagués agradat estar sola, i així no tenir que fer d'acompanyant formal...però es clar, era un viatge de feina i aquí es venía a treballar, així que tocava fer de "relacions públiques".
La rebuda per part dels nipons va ser com de caps d'estat o alguna cosa per l'estil. Si ja m'incomodàven les reunions amb clients això ja era la 9ª dimensió del saber estar i el saber que dir. Sort que dins la nostra perspectiva encara ens permetíem un cert informalisme que trencava el meu jefe.
En una de les visites, ens havien preparat una estància en un espai de relaxació japonés, una espècie de centre de massatges. Per si algú no li feia gràcia, ens van oferir com a alternativa una ruta amb guia-intèrpret per anar de shoping a la gran ciutat. La colega ho va tenir claríssim amb el tema del shopping i de la resta del grup,només va sortir un que estava histèric per aconseguir les últimes gangues tecnològiques. Jo, per la meva banda, preferia el centre de relaxació però ja estava mig mentalitzada a tenir que destrossar-me els peus entre gratacels quant el meu jefe em va dir, "tu que fas? t'apuntes a la meditació? t'aseguro que es únic"...donat que m'oferia en bandeja, el poder escollir lliurement el que volia, li vaig respondre amb rotunditat, "i es clar que vinc, jo això no m'ho deixo perdre".
Així que vam arrivar, ens van fer esperar una estona en una sala, mentres ens servien un tè. Els homes fent la broma, només feien comentaris al voltant de les geishas i les geikos...i es preguntaven si vindria alguna. El meu jefe, vist el meu silenci, em va comentar, vigila que no se't quedin, ara que t'has tallat el cabell, sembles tota una japoneseta..i va fer una rialleta i jo li responc, home si em tripliquen el sou potser m'ho penso i tot.
Van venir a recollir els homes tres nipones vestides amb una especie de kimono, pero molt sobri, de color cru amb un cituro negre lligat a la cintura. No anaven ni maquillades, ni pentinades amb monyos...aixi que res de geishas, tot estava en un ambient molt minim i natural. Per uns instants em vaig quedar sola esperant sentada mirant al voltant. Mentres anava pensant que em farien, va aparèixer una jove nipona com les altres, o poder era una d'elles i em va fer una reverencia tot indicant-me que l'acompanyés. Amb un anglès just i escuet em va demanar que em treiés tota la roba per pendre un bany Shizen. Vaig passar a un vestidor tot cobert de fusta natural, i alla em vaig treure la roba. Vaig veure un kimono cru penjat i vaig deduir que era per a mi, així que vaig posarme'l i la noia em va acompanyar fins a una sala on hi havia una gran banyera de pedra, finament polida. Em vaig descordar el cinturó i la noia per radera em va recollir el kimono. Vaig senyalar-li la banyera, intentant indicar.li si m'havia de ficar adins i ella movent el cap amb mitja reverencia, em va convidar a fer-ho. Vaig entrar per un petit esglaó. L'aigua era calenta i transparent, no ho vaig poder evitar un cop estava sentada i arrepenjada, em vaig deixar enfonsar per mullar-me tot el cap. Quant vaig sortir, vaig mirar a la noia mentres ella m'acostava una petita tovallola per aixugar-me la cara. Després, va agafar un raspall i va fregarme'l per tot arreu. No veia espuma pero mentres fregava es desprenia un suau aroma dolç. Després d'haver-me fregat tot el cos, em va convidar a sortir de la banyera, oferint-me una ma per subjectar-me. Vaig sortir i ràpidament em va tornar a cobrir amb el kimono, me'l vaig cordar i vaig seguir-la radera dels seus passos petits. Ara vam entrar en una sala més càlida, de fons hi havia un foc entre pedres, i al mig, gairabé arran de terra, com si fos un futon, havia una base de fusta per poder estirarse. La noia va desenrotllar un matalàs de cotó i em va indicar que m'estirés. Per deducció personal, em vaig treure el kimono i em vaig estirar panxa avall. La noia em va indicar que em gires panxa amunt i llavors em va cobrir amb una tela molt fina que estava calenta i va marxar de l'habitació. L'ambient a la sala era càlid, pero no ofegava com una sauna, era agradable estar encara mig humida esperant el següent.
De sobte, va entrar un home nipó. Em va saludar amb la corresponent reverència, pero a diferència de la noia, ell no va somriure, simplement va baixar la mirada. Era jove o almenys ho aparentava, anava vestit amb el mateix kimono que la noia pero ell, més obert, deixava entreveure el seu pit sense absolutament ni un pèl. Aquella situació, ja no em va fer tanta gràcia, em va posar en alerta....jo allà tota nua estirada, que faria aquest amb mi. Vaig intentar ser racional, pensar professionalment....al cap i a la fi era com si fos un fisioterapeuta, si però amb ell no vas tota nua...o com si fos un ginecòleg....la meva era una ginecòloga precisament per no tenir-me que mostrar. En fi, ara ja estava allà i estava clar que la unica opció de moment era deixar-me fer. L'home va començar posant les mans per sobre del cos i va començar a murmurar coses amb japonés. Jo evidentment no entenia res...pero semblava que fés un pronostic de la situació. Em va treure la tela i la va plegar curosament a una banqueta que hi havia al costat. Jo ara més tensa vaig mig aixecar el cap i ell es va dirigir lentament cap a mi per resitua-lo on ell creia convenient. L'home va posar les mans sobre la meva cara. Va fer el gest d'acariciar els ulls per tancar-los i jo siliciosament vaig obeir. Seguidament els seus dits es van dedicar a recórrer la meva cara mentre anava runrunejant, tal qual semblava que resés i jo mica en mica vaig començar a oblidar-me d'ell per disfrutar plenament dels seus moviments per tot el meu cos. Eren moviment lents, pausats, que a vegades s'aturaven i incidien en alguna corva. De vegades m'agafava alguna part, un braç, una mà, una cama i me les movia com si fos una titella, suaument les torsionava, fins al límit de la meva flexibilitat. De sobte, va pausar el ronroneix, i en silenci, va començar a fer caure sobre meu un líquid calent...era dens i pesat i notava com el deixava caure pel centre del meu cos i el dirigia amunt i avall. Mica en mica el líquid anava regalimant cap els costats, infiltrant-se per tot arreu. Notava com el líquid enmarcava els volums, en alguns casos fins i tot es creaven petits vassals. Notava com la pell s'enduria amb el contacte calent del liquid i les pesigolles que em creava el regalim. Llavors, amb les dues mans va començar a lliscar pel cos, aquest cop amb més pressió. Anava remarcant amb els dits els volum, tendres i durs, la carn i els ossos i aquesta llefiscositat m'estava fent entrar en un món de somni. Sentia les seves mans, m'intrigava on continuarien i m'imagina on volia que acabéssin. Ell em resseguia, em clavaba els dits en racons on ni me'ls veia, sentia de tot i cada cop em deixava anar més. Ell ara no deia res, pràcticament ni el sentia respirar i cada cop s'em feia més fàcil oblidar on estava...ja no responia a res, només sentia el meu cos i aquest s'estava removent per dins. Va continuar amb les cames, de dalt a baix, energicament ara, suaument després. Cada cop que pujava, l'estomac s'em lligava i notava una petita convulsió interior. Va arribar als peus i aqui ja mig desfeta, vaig tenir que fer literals esforços per contenir-me. Allò era massa, el meu cos estava al 6è cel...apunt d'assolir el 7è, i no sabia bé com mantenir-lo al seu lloc. Tot allò que tocava per un lloc semblava que reponia per un altre. Lentament va anar presionant, recorrent, rebordejant, acariciant cada un dels peus simultàniament. Jo no podia més, vaig començar a notar la suor que em queia pels costats. Ell incidia repetidament els moviments circulars als peus, jo no deia res, ni em movia, pero tot corria per dins....finalment ell va afluixar el ritme, poc a poc, gairabé no m'en vaig donar compte fins que poc a poc vaig tornar a notar la pressio de les seves mans en el meu cos fent el recorregut per arrivar a la meva cara. Allà es va aturar, i va deixar les mans al voltant de la cara. Jo pràcticament estava mig anada, el cos el sentia flotar i ben bé ja no tenía consciència d'on era ell. En aquell instant, vaig notar una pressió entre els meus llavis mig entreoberts. Era una pressió fina i humida. Va durar poc i de seguida va quedar esmorteida pel frec de la tela que em tornava a posar a sobre. Tal com si estigués mig dormida, no vaig sentir com va marxar, el cert es que al cap d'una estona vaig notar unes mans a la cara que intentaven obrirme els ulls. Vaig notar la pressió, i amb la confusió vaig obrir els ulls. Ella em va somriure i poc a poc, em vaig incorporar per aixecar-me i posar-me el kimono de nou. Mica en mica, vaig començar a recordar....i a preguntar-me fins on havia arrivat tot. I ell? on era? perque havia estat un home,no? i al final, que habia estat el que habia notat en el llavis? em va besar?
Tot resultava molt confós i al sortir a retrobar-me amb la gent, va ser com una gran patacada, una retrobada amb la més cruel realitat.
Contenta? em va preguntar el jefe, si, es clar, vaig respondre escuetament.
I vaig continuar amb el meu silenci fins a l'hotel, mentres ells explicaven les meravelles de les mans nipones.
Durant les llargues hores d'avió, vam estar comentant quin tipus de gent ens trobariem allà. Alguns coneguts ja hi havien estat, i molts d'ells coincidien en les característiques dels nipons: treballadors infatigables, servicials (sobretot amb els convidats), conformistes, complaents (mai diuen no), pulcres, ordenats, seriosos, respectuosos....en fi un dels parametres més importants era correspondre atentament amb el seu servei i mostrar sempre la nostra gratitud. Dit tot això, vaig pensar, que potser millor sería no xerrar massa i mantenir-me en un segon pla, si es que no hi havia un tercer. Entre tota la colònia que viatjàvem només hi havia una dona, a la que inevitablement em tocava, a part de compartir habitació, ser la "aliada" femenina de la del.legació. En certa manera, m'hagués agradat estar sola, i així no tenir que fer d'acompanyant formal...però es clar, era un viatge de feina i aquí es venía a treballar, així que tocava fer de "relacions públiques".
La rebuda per part dels nipons va ser com de caps d'estat o alguna cosa per l'estil. Si ja m'incomodàven les reunions amb clients això ja era la 9ª dimensió del saber estar i el saber que dir. Sort que dins la nostra perspectiva encara ens permetíem un cert informalisme que trencava el meu jefe.
En una de les visites, ens havien preparat una estància en un espai de relaxació japonés, una espècie de centre de massatges. Per si algú no li feia gràcia, ens van oferir com a alternativa una ruta amb guia-intèrpret per anar de shoping a la gran ciutat. La colega ho va tenir claríssim amb el tema del shopping i de la resta del grup,només va sortir un que estava histèric per aconseguir les últimes gangues tecnològiques. Jo, per la meva banda, preferia el centre de relaxació però ja estava mig mentalitzada a tenir que destrossar-me els peus entre gratacels quant el meu jefe em va dir, "tu que fas? t'apuntes a la meditació? t'aseguro que es únic"...donat que m'oferia en bandeja, el poder escollir lliurement el que volia, li vaig respondre amb rotunditat, "i es clar que vinc, jo això no m'ho deixo perdre".
Així que vam arrivar, ens van fer esperar una estona en una sala, mentres ens servien un tè. Els homes fent la broma, només feien comentaris al voltant de les geishas i les geikos...i es preguntaven si vindria alguna. El meu jefe, vist el meu silenci, em va comentar, vigila que no se't quedin, ara que t'has tallat el cabell, sembles tota una japoneseta..i va fer una rialleta i jo li responc, home si em tripliquen el sou potser m'ho penso i tot.
Van venir a recollir els homes tres nipones vestides amb una especie de kimono, pero molt sobri, de color cru amb un cituro negre lligat a la cintura. No anaven ni maquillades, ni pentinades amb monyos...aixi que res de geishas, tot estava en un ambient molt minim i natural. Per uns instants em vaig quedar sola esperant sentada mirant al voltant. Mentres anava pensant que em farien, va aparèixer una jove nipona com les altres, o poder era una d'elles i em va fer una reverencia tot indicant-me que l'acompanyés. Amb un anglès just i escuet em va demanar que em treiés tota la roba per pendre un bany Shizen. Vaig passar a un vestidor tot cobert de fusta natural, i alla em vaig treure la roba. Vaig veure un kimono cru penjat i vaig deduir que era per a mi, així que vaig posarme'l i la noia em va acompanyar fins a una sala on hi havia una gran banyera de pedra, finament polida. Em vaig descordar el cinturó i la noia per radera em va recollir el kimono. Vaig senyalar-li la banyera, intentant indicar.li si m'havia de ficar adins i ella movent el cap amb mitja reverencia, em va convidar a fer-ho. Vaig entrar per un petit esglaó. L'aigua era calenta i transparent, no ho vaig poder evitar un cop estava sentada i arrepenjada, em vaig deixar enfonsar per mullar-me tot el cap. Quant vaig sortir, vaig mirar a la noia mentres ella m'acostava una petita tovallola per aixugar-me la cara. Després, va agafar un raspall i va fregarme'l per tot arreu. No veia espuma pero mentres fregava es desprenia un suau aroma dolç. Després d'haver-me fregat tot el cos, em va convidar a sortir de la banyera, oferint-me una ma per subjectar-me. Vaig sortir i ràpidament em va tornar a cobrir amb el kimono, me'l vaig cordar i vaig seguir-la radera dels seus passos petits. Ara vam entrar en una sala més càlida, de fons hi havia un foc entre pedres, i al mig, gairabé arran de terra, com si fos un futon, havia una base de fusta per poder estirarse. La noia va desenrotllar un matalàs de cotó i em va indicar que m'estirés. Per deducció personal, em vaig treure el kimono i em vaig estirar panxa avall. La noia em va indicar que em gires panxa amunt i llavors em va cobrir amb una tela molt fina que estava calenta i va marxar de l'habitació. L'ambient a la sala era càlid, pero no ofegava com una sauna, era agradable estar encara mig humida esperant el següent.
De sobte, va entrar un home nipó. Em va saludar amb la corresponent reverència, pero a diferència de la noia, ell no va somriure, simplement va baixar la mirada. Era jove o almenys ho aparentava, anava vestit amb el mateix kimono que la noia pero ell, més obert, deixava entreveure el seu pit sense absolutament ni un pèl. Aquella situació, ja no em va fer tanta gràcia, em va posar en alerta....jo allà tota nua estirada, que faria aquest amb mi. Vaig intentar ser racional, pensar professionalment....al cap i a la fi era com si fos un fisioterapeuta, si però amb ell no vas tota nua...o com si fos un ginecòleg....la meva era una ginecòloga precisament per no tenir-me que mostrar. En fi, ara ja estava allà i estava clar que la unica opció de moment era deixar-me fer. L'home va començar posant les mans per sobre del cos i va començar a murmurar coses amb japonés. Jo evidentment no entenia res...pero semblava que fés un pronostic de la situació. Em va treure la tela i la va plegar curosament a una banqueta que hi havia al costat. Jo ara més tensa vaig mig aixecar el cap i ell es va dirigir lentament cap a mi per resitua-lo on ell creia convenient. L'home va posar les mans sobre la meva cara. Va fer el gest d'acariciar els ulls per tancar-los i jo siliciosament vaig obeir. Seguidament els seus dits es van dedicar a recórrer la meva cara mentre anava runrunejant, tal qual semblava que resés i jo mica en mica vaig començar a oblidar-me d'ell per disfrutar plenament dels seus moviments per tot el meu cos. Eren moviment lents, pausats, que a vegades s'aturaven i incidien en alguna corva. De vegades m'agafava alguna part, un braç, una mà, una cama i me les movia com si fos una titella, suaument les torsionava, fins al límit de la meva flexibilitat. De sobte, va pausar el ronroneix, i en silenci, va començar a fer caure sobre meu un líquid calent...era dens i pesat i notava com el deixava caure pel centre del meu cos i el dirigia amunt i avall. Mica en mica el líquid anava regalimant cap els costats, infiltrant-se per tot arreu. Notava com el líquid enmarcava els volums, en alguns casos fins i tot es creaven petits vassals. Notava com la pell s'enduria amb el contacte calent del liquid i les pesigolles que em creava el regalim. Llavors, amb les dues mans va començar a lliscar pel cos, aquest cop amb més pressió. Anava remarcant amb els dits els volum, tendres i durs, la carn i els ossos i aquesta llefiscositat m'estava fent entrar en un món de somni. Sentia les seves mans, m'intrigava on continuarien i m'imagina on volia que acabéssin. Ell em resseguia, em clavaba els dits en racons on ni me'ls veia, sentia de tot i cada cop em deixava anar més. Ell ara no deia res, pràcticament ni el sentia respirar i cada cop s'em feia més fàcil oblidar on estava...ja no responia a res, només sentia el meu cos i aquest s'estava removent per dins. Va continuar amb les cames, de dalt a baix, energicament ara, suaument després. Cada cop que pujava, l'estomac s'em lligava i notava una petita convulsió interior. Va arribar als peus i aqui ja mig desfeta, vaig tenir que fer literals esforços per contenir-me. Allò era massa, el meu cos estava al 6è cel...apunt d'assolir el 7è, i no sabia bé com mantenir-lo al seu lloc. Tot allò que tocava per un lloc semblava que reponia per un altre. Lentament va anar presionant, recorrent, rebordejant, acariciant cada un dels peus simultàniament. Jo no podia més, vaig començar a notar la suor que em queia pels costats. Ell incidia repetidament els moviments circulars als peus, jo no deia res, ni em movia, pero tot corria per dins....finalment ell va afluixar el ritme, poc a poc, gairabé no m'en vaig donar compte fins que poc a poc vaig tornar a notar la pressio de les seves mans en el meu cos fent el recorregut per arrivar a la meva cara. Allà es va aturar, i va deixar les mans al voltant de la cara. Jo pràcticament estava mig anada, el cos el sentia flotar i ben bé ja no tenía consciència d'on era ell. En aquell instant, vaig notar una pressió entre els meus llavis mig entreoberts. Era una pressió fina i humida. Va durar poc i de seguida va quedar esmorteida pel frec de la tela que em tornava a posar a sobre. Tal com si estigués mig dormida, no vaig sentir com va marxar, el cert es que al cap d'una estona vaig notar unes mans a la cara que intentaven obrirme els ulls. Vaig notar la pressió, i amb la confusió vaig obrir els ulls. Ella em va somriure i poc a poc, em vaig incorporar per aixecar-me i posar-me el kimono de nou. Mica en mica, vaig començar a recordar....i a preguntar-me fins on havia arrivat tot. I ell? on era? perque havia estat un home,no? i al final, que habia estat el que habia notat en el llavis? em va besar?
Tot resultava molt confós i al sortir a retrobar-me amb la gent, va ser com una gran patacada, una retrobada amb la més cruel realitat.
Contenta? em va preguntar el jefe, si, es clar, vaig respondre escuetament.
I vaig continuar amb el meu silenci fins a l'hotel, mentres ells explicaven les meravelles de les mans nipones.
Etiquetas:
doble **,
en 1ª persona,
paranoies,
sensacions
divendres, 24 d’octubre del 2008
Si alguna vegada
t'hagués de dir que t'estimo
tancaria els ulls
per no agafar l'única ametlla amargant.
tancaria els ulls
per no agafar l'única ametlla amargant.
Etiquetas:
minims
dijous, 23 d’octubre del 2008
Josep Pla i l'expressió de la intimitat
Gràcies a la meravellosa idea que han tingut alguns, he descobert el meravellós Blog d'en Josep Pla, que fa 90 anys es va dir Quadern Gris .
Heus aquí un bon exemple de la tecnologia constructiva.
Ja fa dies que va publicar aquest post, però em va resultar absolutament tremendo com s'expressava en Josep a l'entorn dels sentiments i l'escriptura.
Per recordar-ho i per pensar-hi.
"Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.
La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment, que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?. Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.
I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric -o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso -per dir-ho com Stendhal- de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar -trobant-me en públic- que tinc el sentit del ridícul despert.
L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic -parlo d’un home normal- tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? "
Quadern Gris
Fins ben aviat, amic Josep
Heus aquí un bon exemple de la tecnologia constructiva.
Ja fa dies que va publicar aquest post, però em va resultar absolutament tremendo com s'expressava en Josep a l'entorn dels sentiments i l'escriptura.
Per recordar-ho i per pensar-hi.
"Em demano sovint si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim.
La primera qüestió que es planteja és aquesta: ¿és possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat. La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació, no hi hauria problema. Però el cert és que no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment, que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?. Si no fos única, particularista, personalíssima, absolutament primigènia, ¿quin aspecte tindria, com es podria imaginar la seva presència? Quan no podem aclarir la nebulosa interna, diem habitualment: jo ja m’entenc… Els embriacs diuen el mateix. Sospito que les criatures, quan no arriben a fer-se entendre, pensen el mateix. La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable. Penseu, només, l’enorme força de deformació i de falsificació que té l’estil tradicional, l’ortografia i la sintaxi habitual, en tota temptativa de voler expressar el pensament d’aparença més senzilla, en la pretensió de descriure el més insignificant objecte.
I, per si això no fos prou, hi ha tots els monstres invencibles: la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit. Posats dins aquest joc de forces obscures però de gran pes, les contradiccions íntimes són permanents. Per exemple: jo tendeixo en públic, o quan escric, a combatre el sentimentalisme per pornogràfic i antihigiènic, però el cert és que personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent. En trobar-me sol, de vegades ric -o de vegades em cau una llàgrima desproveïda de tota justificació racional, contrària a totes les exigències de la raó que defenso davant de la gent. M’ha succeït d’entrar en una església i de posar-me a plorar a llàgrima viva i això mateix m’ha passat llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari. Fullejant un diari, ¿no és literalment grotesc? És un fet cert. Un altre aspecte: tinc una petita fama d’home fort i poso -per dir-ho com Stendhal- de tête brulée. Però la realitat és molt diferent. Davant de moltes coses, sóc d’una feblesa ridícula. Una gota de sang, el dolor físic, la presència d’un mort, l’observació d’una injustícia, la desgràcia d’un amic, la visió d’uns ulls tristos i acovardits, em submergeixen en un estat de feblesa tan morbosa i dolorosa que la sento d’una manera física. En realitat, només sóc fort per a aparentar -trobant-me en públic- que tinc el sentit del ridícul despert.
L’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic -parlo d’un home normal- tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible.
Aleshores, de la intimitat, què se n’ha de pensar? "
Quadern Gris
Fins ben aviat, amic Josep
Etiquetas:
lectures
divendres, 17 d’octubre del 2008
la P
plenament femenina
alta i esbelta
exagerada amb les corves
curta a les rectes
provocadora perversa
els talons eleven
una pitrera que esvera
paraula buida
parla una P
bon plat a la vitrina
ploma que no pinta
alta i esbelta
exagerada amb les corves
curta a les rectes
provocadora perversa
els talons eleven
una pitrera que esvera
paraula buida
parla una P
bon plat a la vitrina
ploma que no pinta
Etiquetas:
abecedari,
fotolletra,
minims
divendres, 10 d’octubre del 2008
L'últim glop de cafè
me'l miro de reull,
sota l'absència
dins d'un parèntesis
on la consciència avança
resta allà
quiet i mut
a l'espera del final
em costa decidir-me
abaixar el cap
per acabar amb aquest moment
i tornar a començar
és l'últim
tebi i sense aroma
esforç inclinat
gust que s'ha acabat
sota l'absència
dins d'un parèntesis
on la consciència avança
resta allà
quiet i mut
a l'espera del final
em costa decidir-me
abaixar el cap
per acabar amb aquest moment
i tornar a començar
és l'últim
tebi i sense aroma
esforç inclinat
gust que s'ha acabat
Etiquetas:
moments
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Sota un llençol **
Portàvem tota la setmana practicament sense veure'ns, els dos havíem estat ocupats per la feina, per això, vam comentar que ara que ja era divendres soparíem a casa tranquil.lament amb l'esperança de fer una retrobada amb cara i ulls. Jo ja estava preparada, aquella setmana havia quedat amb la marie perque em deixés la pell ben fina. Tu, havies de plegar més tard que jo, però igualment estaries a casa per sopar, així, que faria temps mentres arrivéssis. Als volts de les 9 em vas fer un truc per comentar-me que la feina s'havia complicat i que arrivaries més tard del previst. Dolgut, em vas dir que poder millor ho deixèssim per demà, que soparies alguna cosa amb en F. Amb veu decepcionada et vaig enviar un petó i tot seguit vaig anar cap a la cuina a buscar-me una cerveseta per aliviar la pena. El meu cos et cridava pero avui no hi hauria resposta. Vaig sopar lleuger i després de zapejar una estona, vaig decidir anar cap al llit a llegir una estona. Els ulls s'em tancaven, eren les 11:00, encara prou aviat per ser divendres, pero vaig allargar la mà per tancar la llum i posar-me a dormir. Mentre encara tenia els últims pensaments al cap, notava que el cos encara seguia en neguit, pensava en tu i amb les ganes que et tenia, pero estava clar que aquesta nit no estaries. Així, que moguda pel desig, vaig començar a fer la feina jo sola. Tranquilament i amb les calces a mig baixar vaig començar a tocar-me molt suaument. M'agradava anar molt lentament per notar la suavitat de la pell. Sense obrir el meu sexe encara, em vaig anar llepant la mà per després mullar tots els llavis. Mica en mica anava obrint les cames per anar notant tot el meu sexe tendre i llefiscós. De sobte, un soroll em va fer aturar, era un soroll de claus a fora la porta de casa i seguidament, davant de la meva sorpresa, entraves a casa. Instintivament vaig agafar el llençol i em vaig tapar expectant els teus moviments. La porta de l'habitació era oberta i tu vas venir a tancar-la tal com feies sempre quant arribaves tard. No vaig gosar dir-te res, poder mig per vergonya, vaig fer-me la dormida, per uns instants vaig dubtar en cridar-te...segur que haguéssis vingut de bon grat, pero ara francament, estava a mitja feina meva i entrat en aquest punt intim no tenia ganes de compartir-lo amb tu. Segurament, en una altra època, de més jove, hagués anat corrent a buscar-te, pero ara, el que sentia era diferent al que em podies oferir...i tenia ganes de mi. Vaig seguir en silenci i tapada amb el llençol. L'orella restava a l'aguait de tots els moviments que feies per la casa mentres jo em deleitava. Vaig sentir la porta del lavabo, entraves a la dutxa: així doncs ara tenía uns 15 minuts de pista lliure. Vaig continuar lentament..mmmm....mmmm....m'estava posant molt....sabia el que m'agradava i allò era genial...em vaig ordenar silenci, només podia respirar...i tot i així a vegades la tallava per sentir-ho tot molt més intens. M'agradava tocar-me, ho feia tan diferent a tu, la meva mà era cada cop més humida i jo més oberta. L'intimitat anava creixent i els moviments cada cop es feien més repetitius i intensos. Els gemecs eren secs i callats i les cames ja no es podien posar més dures. Tot creixia dins meu i no volia parar, sabia el que volia i com ho tindria....... ........... després de l'ultim esbufec vaig parar per intentar escoltar-te que feies per la casa. Eres a la cuina, sentia el soroll dels plats, calaix de coberts, nevera.... aigua...i la tele de fons al menjador. Estava encesa, el meu cos et tornava a cridar, aixi que em vaig treure el que em quedava de roba i vaig anar caminant descalça fins trobar-te d'esquenes al mostrador de la cuina. Vaig bordejar la teva panxa incipient amb els meus braços, mentres tot el meu cos s'aferrava a tu, i tu sorprès, et giraves per saludarme amb un peto. Què fas així?...res, t'esperava....i els meus llavis van continuar parlant pel teu cos. Cega i boja, van começar a senyalar el cami, ofanosos calents, humits, et van trovar...la teva resposta practicament va ser inmediata, feia temps que no havia estat tan directa i això t'agradava, una femella en cel de genolls davant dels teus peus. Vam acabar mig arrossegats al sofa del menjador, on allà amb tots els ets i uts vam poder acabar la feina ben feta. Ja estirats...em vas preguntar per la meva rebuda...que m'havia pres, i jo enmig d'un somriure, et vaig explicar que m'havia estimat,...la pròxima vegada m'invites ..... sempre hi ets convidat.....la pròxima vegada miraré pel forat del pany.
Etiquetas:
doble **,
en 1ª persona
dimarts, 23 de setembre del 2008
un gest
El seu gest em va copçar just quant girava el cap per creuar davant d'ell. Va ser un gest ràpid, inocent però ple de sensualitat. Ell despreocupat del demés, va creuar els braços per davant, va allargar les mans per agafar cada un dels costats del jersei, i ràpidament va estirar amunt fins a cobrir el cap. Durant unes mil.lèsimes de segon mig tors va quedar nu sota la samarreta que havia arrossegat i jo amb la mirada fixa, vaig deleitar-me al veure la seva pell encara morena i el borrisol que sortia per sobre el pit. Seguidament, va continuar estirant encara més fins acabar d'ensenyar tota l'esquena i finalment lliurar-se del jersei que el molestava. Ara, jo ja caminava pel costat, més lentament, pero la meva mirada no es perdia detall. Mecànicament es va resituar la samarreta i es va passar la mà pels cabells, en un intent de repentinar-se. Jo ara, ben bé al seu radera, vaig girar el cap per mirar endavant mentres intentava retenir aquella imatge que m'havia deleitat. Vaig sentir els sorolls dels motors i vaig tornar a mirar enrere, però ell marxava amb la seva renault i jo continuava amb un somriure ple de picardia.
Etiquetas:
en 1ª persona,
moments
dijous, 18 de setembre del 2008
llençols
plegats
arrugats
estirats
lligats
suats
tacats
pixats
fluxats
néts
suaus
calents
freds
perfumats
testimoni de l'amor i del dolor
la primera porta cap al cel
company de pors i plors
temps ple d'angoixes
embolcall de nuesa sincera
penombres del plaer
eina de perversions
càlcul de desig
refugi de veritats
mentides a fosques
escenari del repòs
descans de la vida
lloc d'estar
per no ser-hi
arrugats
estirats
lligats
suats
tacats
pixats
fluxats
néts
suaus
calents
freds
perfumats
testimoni de l'amor i del dolor
la primera porta cap al cel
company de pors i plors
temps ple d'angoixes
embolcall de nuesa sincera
penombres del plaer
eina de perversions
càlcul de desig
refugi de veritats
mentides a fosques
escenari del repòs
descans de la vida
lloc d'estar
per no ser-hi
Etiquetas:
fotolletra
divendres, 5 de setembre del 2008
dimarts, 2 de setembre del 2008
love by ikea
un amor bonic i accesible,
ben guarnit, pràctic i lleuger,
directe sense complicacions
queda bé a tot arreu
modern pero sense estridències
ple de somriures
i amb un servei d'atenció telefònic
popular, amb dies especials
àmplia gama de colors
agafa el que t'agrada o
el que queda al cistell
carrega
i montate'l com puguis
no cal ser un manetes
l'amor es un idioma universal.
potser que et falti una peça
o la fusta estigui esquerdada
i els colors destenyeixin
pero mes val això que una pedregada
fidel permanent mai t'abandonarà,
tampoc evolucionarà.
ràpidament les seves virtuds desapareixeran
i tu començaràs a ignorar
tornaràs a mirar altres
arribaràs cada cop més tard
ja no li treuràs la pols
fins que inevitablement
es trenqui
es desmonti
el tiris
i l'oblidis
ben guarnit, pràctic i lleuger,
directe sense complicacions
queda bé a tot arreu
modern pero sense estridències
ple de somriures
i amb un servei d'atenció telefònic
popular, amb dies especials
àmplia gama de colors
agafa el que t'agrada o
el que queda al cistell
carrega
i montate'l com puguis
no cal ser un manetes
l'amor es un idioma universal.
potser que et falti una peça
o la fusta estigui esquerdada
i els colors destenyeixin
pero mes val això que una pedregada
fidel permanent mai t'abandonarà,
tampoc evolucionarà.
ràpidament les seves virtuds desapareixeran
i tu començaràs a ignorar
tornaràs a mirar altres
arribaràs cada cop més tard
ja no li treuràs la pols
fins que inevitablement
es trenqui
es desmonti
el tiris
i l'oblidis
Etiquetas:
fotolletra
dijous, 28 d’agost del 2008
sa hora baixa
avui
28 d'agost comença als volts de les 8:03
es ara, a sa hora baixa,
quant miro el cel
quant el dia i la nit es fonen
el sol s'enfonsa
i la llum s'apaga
m'agrada veure'l aquí
al costat de la pedra
a la ciutat, al fons del carrer
al mar, l'infinit horitzó
les criatures van a dormir
recollides cap a casa
amagant-se de les feres
que tot just comencen a sortir
es el meu moment tranquil del dia
tot passa per davant, en silenci
i ja no demano res més
el dia s'acaba, calma total
la nit mentres, espera
28 d'agost comença als volts de les 8:03
es ara, a sa hora baixa,
quant miro el cel
quant el dia i la nit es fonen
el sol s'enfonsa
i la llum s'apaga
m'agrada veure'l aquí
al costat de la pedra
a la ciutat, al fons del carrer
al mar, l'infinit horitzó
les criatures van a dormir
recollides cap a casa
amagant-se de les feres
que tot just comencen a sortir
es el meu moment tranquil del dia
tot passa per davant, en silenci
i ja no demano res més
el dia s'acaba, calma total
la nit mentres, espera
Etiquetas:
moments
diumenge, 17 d’agost del 2008
mandra
en tinc, la venc, la regalo
ja no sé que fer-ne
pero ja m'he acostumat a ella
avui, es aquí
al sofà,
després del dinar
del cafè i del gelat
els ulls
ja no es volen ni tancar
miren pel voltant
sense guaitar
saludo les mosques
la A i la B
i ens posem a jugar
jo no m'haig de moure
elles han de parar
per les cames jo les guanyo
elles es mouen
no hi poden fer-hi més
pero a la cara
salto amb ràbia
perque ara elles guanyen
tinc la boca seca
el gaspatxo resona
l'aigua és a taula
la mandra ni la toca
sóna un missatge
hi ha un petit impuls
pero ni això
segur que és publi
amb una mica de mandra
ja no sé que fer-ne
pero ja m'he acostumat a ella
avui, es aquí
al sofà,
després del dinar
del cafè i del gelat
els ulls
ja no es volen ni tancar
miren pel voltant
sense guaitar
saludo les mosques
la A i la B
i ens posem a jugar
jo no m'haig de moure
elles han de parar
per les cames jo les guanyo
elles es mouen
no hi poden fer-hi més
pero a la cara
salto amb ràbia
perque ara elles guanyen
tinc la boca seca
el gaspatxo resona
l'aigua és a taula
la mandra ni la toca
sóna un missatge
hi ha un petit impuls
pero ni això
segur que és publi
amb una mica de mandra
Etiquetas:
sensacions
diumenge, 3 d’agost del 2008
arrancada final
una última trucada i penjo. Contacte - cinturó - música. Arranco i deixo enrere la greixosa barcelona. 19:38, arrivaré al volt de les 9. Masses dies de distància i masses nits blanques. S'em remou l'estòmac i no puc parar de somriure sabent que estaràs allà quan arrivi. Imagino la primera imatge que veuré de tu, enmig del verd i de les pedres. Freno, no vull córrer massa, l'emoció ansiosa m'accelera, pero el seny em frena. Gasolina. Una parada. Aprofito per mirar-me al vidre...tot al seu lloc i el paio del radera comenta algo...estic tan amb les meves cabòries que no l'entenc, trec la manguera i li dedico el millor dels meus somriures....pel pitar del cotxe em sembla que té pressa. Au vés, xaval. Segueixo la carretera, i observo el cami que em mostra. M'agrada anar-lo reconeixent, descobrir que tot continúa al seu lloc: els arbres, les cases, els animals, els anuncis...cada cop el paisatge se'm fa més familiar, pujo el volum i començo a cantar. Tanco l'aire i obro les finestres, ara el cami es inevitablement més lent, pero m'agrada perque aixi ja puc sentir la frescor que es fa tan densa la primera vegada. Al girar cap a la dreta tot comença a trontollar i ara gairabé camino,el tros es farà llarg tot i que sé que queda molt poc, 500 metres, un rètol de fusta i ja hi sóc.
Etiquetas:
en 1ª persona
diumenge, 13 de juliol del 2008
només ara
ara penso en tu
et torno a recordar
potser perque estic sola
ara et sento més aprop
la calor no em deixa fer res
m'estiro al terra fred
notant com les gotes van caient.
soc aquí
pensant on deus estar
si lluny o aprop
i jo et sento aquí
corre l'aire entre les cames
i moc les meves mans
com quant m'acariciaves
les teves paraules apareixen de nou
el dolç to del teu alè
m'encandila un cop més
lent i pausat
els teus llavis no tenen pressa
pero si deleixen
la meva apetència
recordo la teva mirada
el teu estar
la teva olor
el teu cos al meu costat
recordo quant de temps fa
com va ser l'últim cop
i com tot va començar
si fóssis ara
si estiguéssis ara
jo ho seria
tot per a tu
encara
et torno a recordar
potser perque estic sola
ara et sento més aprop
la calor no em deixa fer res
m'estiro al terra fred
notant com les gotes van caient.
soc aquí
pensant on deus estar
si lluny o aprop
i jo et sento aquí
corre l'aire entre les cames
i moc les meves mans
com quant m'acariciaves
les teves paraules apareixen de nou
el dolç to del teu alè
m'encandila un cop més
lent i pausat
els teus llavis no tenen pressa
pero si deleixen
la meva apetència
recordo la teva mirada
el teu estar
la teva olor
el teu cos al meu costat
recordo quant de temps fa
com va ser l'últim cop
i com tot va començar
si fóssis ara
si estiguéssis ara
jo ho seria
tot per a tu
encara
Etiquetas:
en 1ª persona,
sensacions
dimecres, 9 de juliol del 2008
confessions de la ex d'en Dar Vader
Erem com la nit i el dia, com el blanc i el negre, com la llet i el cafè,
res aparentment en comú, pero junts vam disfrutar de les nostres contradiccions, potser perque en el fons el seu camí i el meu, portaven al mateix lloc.
Ell em va ensenyar que en la foscor hi havia bellesa, pero disfrutava beient la meva pell clara sobre la seva capa. La seva capa era les portes al seu món més íntim. Li agradava que entrés dins d'ella, embolicarme tota nua i amagar-me mentres rebia algun missatger intergalàctic.
La seva máscara que era aparentment el seu escut, la seva invalidés, la seva incapacitat, era on estava tot el seu poder. D'una incapacitat fatal, la va convertir en una qualitat única. Et prenetava amb la veu, et feia sentir molt més que paraules, entenies el ritme de la seva respiració, escoltaves els silencis i tremolaves amb les paraules. La seva boca era inactiva pero la seva veu ho movia tot. d'aquesta manera ell em va sentir coses que cap altre humanoide ha pogut mostrar-me amb una boca.
i es que
on no n'hi ha,
hi pot haver-n'hi,
si un vol
res aparentment en comú, pero junts vam disfrutar de les nostres contradiccions, potser perque en el fons el seu camí i el meu, portaven al mateix lloc.
Ell em va ensenyar que en la foscor hi havia bellesa, pero disfrutava beient la meva pell clara sobre la seva capa. La seva capa era les portes al seu món més íntim. Li agradava que entrés dins d'ella, embolicarme tota nua i amagar-me mentres rebia algun missatger intergalàctic.
La seva máscara que era aparentment el seu escut, la seva invalidés, la seva incapacitat, era on estava tot el seu poder. D'una incapacitat fatal, la va convertir en una qualitat única. Et prenetava amb la veu, et feia sentir molt més que paraules, entenies el ritme de la seva respiració, escoltaves els silencis i tremolaves amb les paraules. La seva boca era inactiva pero la seva veu ho movia tot. d'aquesta manera ell em va sentir coses que cap altre humanoide ha pogut mostrar-me amb una boca.
i es que
on no n'hi ha,
hi pot haver-n'hi,
si un vol
dijous, 3 de juliol del 2008
anys viscuts
20
ràpids, ansiosos, estressants, excitants, hiperactius, variables, cercadors, sorprenents, inocents, sensibles, contradictoris, expectants, rauxats, divertits, cínics, exigents, radicals, sexuals, vergonyosos, aventurers, salats, variables, llunàtics, multitudinàris, inmediats, planers, liats, viatjers, desafiants, directes, ressacossos, vergonyosos, esbojarrats, histèrics.
30
lents, constants, sorprenents, oberts, flexibles, sensibles, pausats, càlids, introspectius, reflexius, irònics, multiorgàsmics, cínics, selectius, naturals, clars, oberts, agredolços, tranquils, consequents, solitaris, reposats, profunds, plurals, lúcids, contemplatius, vividors, ganduls, perversos, observadors, insinuants, desvergonyits, calmats, asumits ....
ràpids, ansiosos, estressants, excitants, hiperactius, variables, cercadors, sorprenents, inocents, sensibles, contradictoris, expectants, rauxats, divertits, cínics, exigents, radicals, sexuals, vergonyosos, aventurers, salats, variables, llunàtics, multitudinàris, inmediats, planers, liats, viatjers, desafiants, directes, ressacossos, vergonyosos, esbojarrats, histèrics.
30
lents, constants, sorprenents, oberts, flexibles, sensibles, pausats, càlids, introspectius, reflexius, irònics, multiorgàsmics, cínics, selectius, naturals, clars, oberts, agredolços, tranquils, consequents, solitaris, reposats, profunds, plurals, lúcids, contemplatius, vividors, ganduls, perversos, observadors, insinuants, desvergonyits, calmats, asumits ....
Etiquetas:
en 1ª persona
divendres, 27 de juny del 2008
Seda, d'Alessandro Baricco
tremenda, plena, poques pàgines moltes sensacions. comportaments humans al 100%: rutines i rituals, confessions inconfessables, sentiments contraposats, esclats passionals. Sorprenent lectura, lenta i elegant, brutalitat final. m'ha emocionat.
unes paraules que travessen la realitat
unes paraules que travessen la realitat
Etiquetas:
lectures
dissabte, 21 de juny del 2008
dracul
ell era la fera
i ella la presa
l'observava en distància
parava la trampa
ell era perversió
ella inocència
es guanyava la confiança
amb dolces cantades
ell era brut i ferèstec
ella blanca i delicada
ell s'amagava
sota una mirada blava
ell estava afamat
ella ignorava els sabors
controlava la gula
per no fer cap error
ell l'ansiava
i ella era pacient
el pas lent
avançava els sentiments
ell s'inmiscuia
i ella es contenia
el primer frec
ja l'encenia
ell la tenia
ella s'oferia
la inocencia es perdia
la pervesió es fonia
ell fugia
ella el perseguia
la sang besada
el pertanyia
i ella la presa
l'observava en distància
parava la trampa
ell era perversió
ella inocència
es guanyava la confiança
amb dolces cantades
ell era brut i ferèstec
ella blanca i delicada
ell s'amagava
sota una mirada blava
ell estava afamat
ella ignorava els sabors
controlava la gula
per no fer cap error
ell l'ansiava
i ella era pacient
el pas lent
avançava els sentiments
ell s'inmiscuia
i ella es contenia
el primer frec
ja l'encenia
ell la tenia
ella s'oferia
la inocencia es perdia
la pervesió es fonia
ell fugia
ella el perseguia
la sang besada
el pertanyia
Etiquetas:
llegendes
dijous, 19 de juny del 2008
dijous, 15 de maig del 2008
dissabte, 10 de maig del 2008
el primer post
començar
per continuar
per buscar
per expressar
i poder trobar
el que hi ha allà
per continuar
per buscar
per expressar
i poder trobar
el que hi ha allà
Etiquetas:
minims
Subscriure's a:
Missatges (Atom)